 |
|
“La
Mila hi cercà en aquell desert blau la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana…però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
-Quina
solitud! -murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.” (pàg: 28). |
“La Canal era cada cop més dreta i treballosa; els peus es relliscaven seguidament sobre el codolar i tenien d’agafar-se als matolls de les vores per no perdre camí. Llurs panteixos alenosos espantaven les sargantanes, i les branques tendres dels gallerans els assotaven la cara encesa i perletjant de suor. En Matias tenia el barretet de feltre al clatell i el coll planxat fluix com una moca.” (pàg.23)
“L’ermita
s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins
al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinades de les
vessants que es destriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l’esquerra
el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de
la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb olivers
esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament
sota el cel gris, com si encara estiguessim esparventats de son passat
floriment.” (pàg.42)
“I enmig de l’enrenou i de les espesses nuvolades de pols ofegadora, es veia a la Mila moure’s i bracejar ardidament, resseguint-ho tot i no perdonant racó ni forat. La febre de la neteja l’havia presa tan follament que sentia una exitació voluptosa, entregant-se de ple en aquell gran tragí revolucionari .“(pàg. 52)
contà que abans de clarejar seguia la muntanya en busca de nous caus on
dur a l’endemà a la fura; que la setmana passada havia hagut sis
conills en un dia, i que comptava haver-ne altres tants abans de gaire;
que els venia tots a Murons, als hostals i cases de senyors, i que la
fura era pitjor que un mosso de l’esquadra per a rastrejar…” (pàg. 54)
“A quarts d’una totes aquelles taules […] estaven enrondades de gent
afamada esvalotaire que movia gran rebombori. Així que s’havien acabat
les cantòries en la capella, tots aquells que no duien fato havien
assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i
regolfaven amunt i avall,
ficant-se pertot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot, i cridant-ho tot i atothom. “(pàg.76)
quan aquell gest sant, èrtic i mort, es fèu dolçament viu, quan el
senyor Rector aixecà l’hisop per revestir del poder recòndit les roses
presents, les gentades, llampferides d’emoció enfront l’impenetrable
misteri del gran miracle, emmudirent totes, i sentint-se les cames
ensegades doblaren el genoll i s’humiliaren fins a terra” (pàg. 103)
“Havia arribat l’hora en què el pastor deixava l’ermita per a tancar durant tota la hivernada al mas de Sant Ponç, en la jaça gran, arrecerada sota l’immens cap granític de la Nina Blava. Coneixent per ciència i experiència que ell era l’ànima d’aquella casa i que, fora ell, la dona quedaria a mercé dels desconhorts que l’assetjaven, havia procurat retardar sa baixada tot lo possible, però ja no podia esperar més.” (pàg.182)
com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la
capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a
la portella del reraaltar; però, de cop, al traspassar-la,quelcom
s’entravessà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà
d’un capgirellsobre les lloses…
Veié una gran lluminària i cregué
que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença,
encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa
peluda i l’alenada roent de la fera.“ (pàg. 208)
Solitud, Víctor Català. Edicions 62 i “la Caixa”. Barcelona, 1979.
Was für eine wunderschöne Arbeit, wie wahnsinn! Eben habe ich Imatgies entdeckt und ich kann nür gutes sagen! Bleib so und weiter machen, Spanien ist super!
Vielen Dank! Moltes gràcies