GUIÓ: Jonathan Nolan, Christopher Nolan FOTOGRAFIA: Hoyte van Hoytema
MÚSICA: Hans Zimmer REPARTIMENT: Ellen Burstyn (Murph major); Matthew McConaughey (Cooper); Mackenzie Foy (Murph 10 anys); John Lithgow (Donald); Timothée Chalamet (Tom 15 anys); David Oyelowo (Director del colegi); Collette Wolfe (Ms. Hanley); Francis X. McCarthy (Boots); Bill Irwin (veu de TARS); Anne Hathaway (Bramd); Andrew Borba (Smith); Wes Bentley (Doyle); William Devane (Williams); Michael Caine (Professor Brand); Matt Damon (Dr. Mann)
PREMIS:
2014: Oscar: Millors efectes visuals. 5 nominacions
2014: Globos de Oro: Nominada a millor banda sonora original
2014: Premios BAFTA: millors efectes espacials visuals
2014: American Film Institute (AFI): Top 10 – Millors pel·lícules del any
2014: Satellite Awards: 3 nominacions
2014: Critics Choice Awards: Millor pel·lícula de ciència-ficció
2014: Asociación de Críticos de Chicago: 4 nominacions
Cristopher Nolan parteix d’un món apocalíptic allunyat dels tòpics catastròfics tan habituals al cine actual. Ací ens presenten una terra cansada que espera pacient la seua mort, amb la progressiva desaparició dels cultius, sense grans erupcions o impactes de meteorits. Mathew Mconaghey realitza una magistral actuació de Cooper, el pilot de l’expedició Lazaro, que igual que el personatge bíblic homònim, té l’objectiu de ressuscitar la raça humana després de la seua extinció, deixant a centenars d’embrions en un planeta deshabitat per la “terraformació”. La part de la pel·lícula centrada en l’exploració espacial presenta planetes factibles, no com la majoria de mons del cine espacial, extremadament pareguts a la terra, amb alienígenes exactament iguals als humans, però d’algun color vistós. El planeta marítim de les ones gegants i el dels núvols congelats, on Matt Damon dóna vida a un personatge que seria posteriorment utilitzat per la NASA per a la seua pel·lícula propagandística, Mart, ens donen una idea realista de les dificultats a les quals s’enfrontaran els futurs exploradors interestel·lars. Perquè si una cosa caracteritza la pel·lícula és la versemblança. Els millors científics han treballat per assegurar el rigor científic de la cinta, tant en els fets comprovables com en els, per ara, hipotètics. Després de veure per tercera vegada la pel·lícula (Cine, casa i classe) vaig decidir investigar sobre el desfase temporal i vaig descobrir que si dos xiquets naixen alhora, un a Almassora i l’altre al meu poble, Mosqueruela, quan el valencià compliria cinc anys, l’aragonés tindria 5 anys i un segon. Aquest fet pot no paréixer molt impactant, però poca gent és conscient que el temps no passa igual a tots els llocs, sinó que es veu influït per la gravetat.
Està ple d’hipòtesis que parlen de temes de física però ho han adaptat d’una manera que s’entén tot. Crec que és una pel·lícula molt interessant per a la gent que li agrada la ciència. Laura Navarro (2016)
A més, no tan sols tracta de la fi del nostre planeta, sinó que combina la ciència i les catàstrofes amb el factor humà, mitjançant la relació del protagonista amb la seua família. És inevitable empatitzar amb el pobre pare de família que ha deixat tot enrere amb l’última finalitat de trobar un lloc millor perquè els seus descendents puguen viure amb unes qualitats de vida dignes.
Aquesta és una pel·lícula prou completa, on l’espectador pateix una llarga successió d’emocions, ja que el film t’atrapa completament. Des de la llàstima de veure al protagonista marxar, els nervis de si podrà o no travessar tots els obstacles fins arribar al seu destí, la impotència que sent ell en veure com els seus fills li envien gravacions i ell no pot fer res per donar a saber que esta viu… La cinta aconsegueix establir un vincle amb l’espectador que fa que, cada emoció que patisquen els personatges, la patisques tu també. Ana Romero (2016)
Interstellar és una pel·lícula on el fi de la terra s’apropa, i la NASA, al donar-se compte, li ho comunica a Cooper per a incorporar-se a les instal·lacions secretes de la NASA. Cooper emprèn un viatge més enllà de la galàxia, on el temps passa molt més lent que a la Terra. Cooper es comunica amb la seua filla Murph per la prestatgeria de la seua habitació. Quan és adulta treballa en la NASA per a aconseguir l’equació que ho solucionarà. Una vegada finalitzada la missió, tornen a la Terra on Cooper es reuneix amb la seua filla que ja és anciana. En un principi no entenia molt bé la pel·lícula, per tant no m’agradava però després del desenllaç ho vaig comprendre millor, encara que no és del tipus de pel·lícules que m’agraden no està gens malament, et fa comprendre els problemes que podem tenir a la Terra i també conéixer el que hi ha més enllà de la galàxia. Paula Fernández