TÍTOL ORIGINAL: Interstellar
ANY: 2014 PAÍS: Estats Units DIRECCIÓ: Christopher Nolan
GUIÓ: Jonathan Nolan, Christopher Nolan FOTOGRAFIA: Hoyte van Hoytema
MÚSICA: Hans Zimmer REPARTIMENT: Ellen Burstyn (Murph major); Matthew McConaughey (Cooper); Mackenzie Foy (Murph 10 anys); John Lithgow (Donald); Timothée Chalamet (Tom 15 anys); David Oyelowo (Director del colegi); Collette Wolfe (Ms. Hanley); Francis X. McCarthy (Boots); Bill Irwin (veu de TARS); Anne Hathaway (Bramd); Andrew Borba (Smith); Wes Bentley (Doyle); William Devane (Williams); Michael Caine (Professor Brand); Matt Damon (Dr. Mann)
GUIÓ: Jonathan Nolan, Christopher Nolan FOTOGRAFIA: Hoyte van Hoytema
MÚSICA: Hans Zimmer REPARTIMENT: Ellen Burstyn (Murph major); Matthew McConaughey (Cooper); Mackenzie Foy (Murph 10 anys); John Lithgow (Donald); Timothée Chalamet (Tom 15 anys); David Oyelowo (Director del colegi); Collette Wolfe (Ms. Hanley); Francis X. McCarthy (Boots); Bill Irwin (veu de TARS); Anne Hathaway (Bramd); Andrew Borba (Smith); Wes Bentley (Doyle); William Devane (Williams); Michael Caine (Professor Brand); Matt Damon (Dr. Mann)
PRODUCTOR: Christopher Nolan, Emma Thomas, Lynda Rosen Obst GÈNERE: Ciència-ficció, drama, aventures, aventura espacial, futur postapocalíptic
PREMIS:
2014: Oscar: Millors efectes visuals. 5 nominacions
2014: Globos de Oro: Nominada a millor banda sonora original
2014: Premios BAFTA: millors efectes espacials visuals
2014: American Film Institute (AFI): Top 10 – Millors pel·lícules del any
2014: Satellite Awards: 3 nominacions
2014: Critics Choice Awards: Millor pel·lícula de ciència-ficció
2014: Asociación de Críticos de Chicago: 4 nominacions
PREMIS:
2014: Oscar: Millors efectes visuals. 5 nominacions
2014: Globos de Oro: Nominada a millor banda sonora original
2014: Premios BAFTA: millors efectes espacials visuals
2014: American Film Institute (AFI): Top 10 – Millors pel·lícules del any
2014: Satellite Awards: 3 nominacions
2014: Critics Choice Awards: Millor pel·lícula de ciència-ficció
2014: Asociación de Críticos de Chicago: 4 nominacions
Amb l’estrena d’Interestellar, els fanàtics quasi religiosos de Kubrick es van tirar al coll de Nolan dient que la seua pel·lícula era massa fàcil d’entendre, que no estimulava la imaginació de l’espectador, a diferència de la críptica odissea en l’espai del seu ídol. Per si no ho he deixat clar, no compartisc l’opinió d’aquests “cinèfils” radicalsl. És més, Interestellar és una de les meues pel·lícules favorites.
Cristopher Nolan parteix d’un món apocalíptic allunyat dels tòpics catastròfics tan habituals al cine actual. Ací ens presenten una terra cansada que espera pacient la seua mort, amb la progressiva desaparició dels cultius, sense grans erupcions o impactes de meteorits. Mathew Mconaghey realitza una magistral actuació de Cooper, el pilot de l’expedició Lazaro, que igual que el personatge bíblic homònim, té l’objectiu de ressuscitar la raça humana després de la seua extinció, deixant a centenars d’embrions en un planeta deshabitat per la “terraformació”. La part de la pel·lícula centrada en l’exploració espacial presenta planetes factibles, no com la majoria de mons del cine espacial, extremadament pareguts a la terra, amb alienígenes exactament iguals als humans, però d’algun color vistós. El planeta marítim de les ones gegants i el dels núvols congelats, on Matt Damon dóna vida a un personatge que seria posteriorment utilitzat per la NASA per a la seua pel·lícula propagandística, Mart, ens donen una idea realista de les dificultats a les quals s’enfrontaran els futurs exploradors interestel·lars. Perquè si una cosa caracteritza la pel·lícula és la versemblança. Els millors científics han treballat per assegurar el rigor científic de la cinta, tant en els fets comprovables com en els, per ara, hipotètics. Després de veure per tercera vegada la pel·lícula (Cine, casa i classe) vaig decidir investigar sobre el desfase temporal i vaig descobrir que si dos xiquets naixen alhora, un a Almassora i l’altre al meu poble, Mosqueruela, quan el valencià compliria cinc anys, l’aragonés tindria 5 anys i un segon. Aquest fet pot no paréixer molt impactant, però poca gent és conscient que el temps no passa igual a tots els llocs, sinó que es veu influït per la gravetat.
Cristopher Nolan parteix d’un món apocalíptic allunyat dels tòpics catastròfics tan habituals al cine actual. Ací ens presenten una terra cansada que espera pacient la seua mort, amb la progressiva desaparició dels cultius, sense grans erupcions o impactes de meteorits. Mathew Mconaghey realitza una magistral actuació de Cooper, el pilot de l’expedició Lazaro, que igual que el personatge bíblic homònim, té l’objectiu de ressuscitar la raça humana després de la seua extinció, deixant a centenars d’embrions en un planeta deshabitat per la “terraformació”. La part de la pel·lícula centrada en l’exploració espacial presenta planetes factibles, no com la majoria de mons del cine espacial, extremadament pareguts a la terra, amb alienígenes exactament iguals als humans, però d’algun color vistós. El planeta marítim de les ones gegants i el dels núvols congelats, on Matt Damon dóna vida a un personatge que seria posteriorment utilitzat per la NASA per a la seua pel·lícula propagandística, Mart, ens donen una idea realista de les dificultats a les quals s’enfrontaran els futurs exploradors interestel·lars. Perquè si una cosa caracteritza la pel·lícula és la versemblança. Els millors científics han treballat per assegurar el rigor científic de la cinta, tant en els fets comprovables com en els, per ara, hipotètics. Després de veure per tercera vegada la pel·lícula (Cine, casa i classe) vaig decidir investigar sobre el desfase temporal i vaig descobrir que si dos xiquets naixen alhora, un a Almassora i l’altre al meu poble, Mosqueruela, quan el valencià compliria cinc anys, l’aragonés tindria 5 anys i un segon. Aquest fet pot no paréixer molt impactant, però poca gent és conscient que el temps no passa igual a tots els llocs, sinó que es veu influït per la gravetat.
També he de citar el meravellós treball de Hans Zimmer, en crear una banda sonora que es quedarà a la memòria dels espectadors i al reproductor musical del meu mòbil. I per acabar, m’agradaria plantejar al lector d’imatgies una qüestió: ¿Una vegada extinta la humanitat, és èticament correcte enviar a aquests embrions a un planeta inhòspit, sent impossible salvar els habitants de la terra i obligant a centenars de xiquets a créixer en un món llunyà, per tal de perpetuar l’espècie? Vicent Tena (2016)
Interestellar és una pel·lícula de ciència ficció, que va ser emitida als cines l’any 2014. L’argument de la pel·lícula és el següent: els protagonistes són 4 astronautes que tenen com a missió buscar un planeta habitable per a la humanitat, ja que en tot el planeta Terra hi ha un problema molt greu en la contaminació; la pols. Aquesta pols, ha afectat els cultius i només cultivaven blat i poc més, també hi havia un gran problema en el cultiu i era que les terres no eren fèrtils, tot açò va fer necessària la colonització d’un nou planeta.
Aquesta pel·lícula ha tingut un gran èxit mundial i una de les pel·lícules més taquilleres de l’any, als premis Oscar va rebre un premi al millors efectes especials. Alejandro Salvador (2016)
Aquesta és una pel·lícula que, particularment, em va encantar. Tot i que la pel·lícula té una gran duració no es fa gens pesada perquè és un film en què en tot moment estan succeint diversos fets que necessiten la teua atenció. A més, també crec que és una bona pel·lícula perquè parla de ciència i també d’un futur que no sabem si serà així, si serà totalment diferent o si simplement no n’hi haurà un futur que dure tants anys. Pense que la manera que planteja com l’univers no és simplement el nostre sistema sola, sinó què consta de moltes més galàxies, forats negres i milions de coses que encara no sabem. Està plena de hipòtesis que et fan reflexionar sobre assumptes com: Pot haver-hi vida més enllà? És la gravetat tant important com per a canviar el nostre futur? Però sobre tot: Qui som i per què estem ací?
Està ple d’hipòtesis que parlen de temes de física però ho han adaptat d’una manera que s’entén tot. Crec que és una pel·lícula molt interessant per a la gent que li agrada la ciència. Laura Navarro (2016)
Està ple d’hipòtesis que parlen de temes de física però ho han adaptat d’una manera que s’entén tot. Crec que és una pel·lícula molt interessant per a la gent que li agrada la ciència. Laura Navarro (2016)
Qualsevol que ja ha vist INTERSTELLAR, més fan o menys, ha hagut de comentar, o al menys pensar, “Vaja, quina música!”. Ahí teniu tota la raó, ja que aquesta gran BSO està en mans de, ni més ni menys, Hans Zimmer. És clar que només amb el nom, la majoria no el reconeixerà, tan sols cal esmentar pel·lícules on ha participat com “El rei lleó”, “Gladiator” o “El príncep d’Egipte”, o més recentment amb “Chappie”, totes reconegudes amb premis o nominacions a millor Banda Sonora, i INTERSTELLAR no és menys que aquestes, amb dos nominacions en els premis Oscar i els BAFTA. Ainhoa Vidal (2016)
Personalment, he de destacar “Interestellar” com una de les millors pel·lícules futuristes que he vist en molt de temps. Si bé compta amb elements més que fantàstics, també és construïda sobre una base física i matemàtica que aporta un realisme interessant al film.
A més, no tan sols tracta de la fi del nostre planeta, sinó que combina la ciència i les catàstrofes amb el factor humà, mitjançant la relació del protagonista amb la seua família. És inevitable empatitzar amb el pobre pare de família que ha deixat tot enrere amb l’última finalitat de trobar un lloc millor perquè els seus descendents puguen viure amb unes qualitats de vida dignes.
Aquesta és una pel·lícula prou completa, on l’espectador pateix una llarga successió d’emocions, ja que el film t’atrapa completament. Des de la llàstima de veure al protagonista marxar, els nervis de si podrà o no travessar tots els obstacles fins arribar al seu destí, la impotència que sent ell en veure com els seus fills li envien gravacions i ell no pot fer res per donar a saber que esta viu… La cinta aconsegueix establir un vincle amb l’espectador que fa que, cada emoció que patisquen els personatges, la patisques tu també. Ana Romero (2016)
A més, no tan sols tracta de la fi del nostre planeta, sinó que combina la ciència i les catàstrofes amb el factor humà, mitjançant la relació del protagonista amb la seua família. És inevitable empatitzar amb el pobre pare de família que ha deixat tot enrere amb l’última finalitat de trobar un lloc millor perquè els seus descendents puguen viure amb unes qualitats de vida dignes.
Aquesta és una pel·lícula prou completa, on l’espectador pateix una llarga successió d’emocions, ja que el film t’atrapa completament. Des de la llàstima de veure al protagonista marxar, els nervis de si podrà o no travessar tots els obstacles fins arribar al seu destí, la impotència que sent ell en veure com els seus fills li envien gravacions i ell no pot fer res per donar a saber que esta viu… La cinta aconsegueix establir un vincle amb l’espectador que fa que, cada emoció que patisquen els personatges, la patisques tu també. Ana Romero (2016)
Interstellar és una pel·lícula on el fi de la terra s’apropa, i la NASA, al donar-se compte, li ho comunica a Cooper per a incorporar-se a les instal·lacions secretes de la NASA. Cooper emprèn un viatge més enllà de la galàxia, on el temps passa molt més lent que a la Terra. Cooper es comunica amb la seua filla Murph per la prestatgeria de la seua habitació. Quan és adulta treballa en la NASA per a aconseguir l’equació que ho solucionarà. Una vegada finalitzada la missió, tornen a la Terra on Cooper es reuneix amb la seua filla que ja és anciana. En un principi no entenia molt bé la pel·lícula, per tant no m’agradava però després del desenllaç ho vaig comprendre millor, encara que no és del tipus de pel·lícules que m’agraden no està gens malament, et fa comprendre els problemes que podem tenir a la Terra i també conéixer el que hi ha més enllà de la galàxia. Paula Fernández
Interstellar, és un film que està ben expressat i molt ben explicat, però no m’ha agradat gens, perquè no entenia res. El que més m’ha agradat és la relació que tenia la filla amb el seu pare, ella confiava en ell, perquè ell era l’únic que l’entenia. De l’única cosa de la qual m’he adonat ha sigut que el temps de la Terra passa més de pressa que a l’espai. En realitat no es pot dir que no és una bona pel·lícula, que et fa reflexionar sobre moltes coses, com per exemple que si no respectem el medi ambient nosaltres també haurem de buscar un altre espai fora de la nostra atmosfera per a sobreviure, i açò no agradaria a ningú. Hakima Zaitouni
