Tot i que no ho semble, el film de Mario Camus, basat en la novel.la de Delibes, és una bona pel.lícula per entendre l’emigració, aquella interior de l’estat espanyol, dels anys 50, 60 i 70. En aquest cas, veiem una família que subsisteix explotada pel manteniment d’un feudalisme latifundista en terres d’Extremadura i la necessitat i el desig que els fills caminen lluny d’aquell malson.
Enguany, com que l’alumnat de Valencià: Habilitats Comunicatives estudia també Història d’Espanya, ens ha anat bé visualitzar Terra i Llibertat, per conéixer un aspecte de la Guerra Civil, i, ara, Los santos inocentes com a pervivència d’un règim feudal. Afegim els seus comentaris a aquells de l’alumnat de 2012
TÍTOL ORIGINAL: Los santos inocentes
ANY: 1984 PAÍS: Espanya DIRECCIÓ: Mario Camus
GUIÓ: Mario Camus, Antonio Larreta, Manuel Matji
MÚSICA: Anton Garcia Abril FOTOGRAFIA: Hans Burmann
REPARTIMENT: Alfredo Landa, Francisco Rabal, Terele Pávez, Juan Diego, Agustín González, Agata Lys PRODUCTORA: Ganesh
PREMIS: Cannes 1984: millor actor (Paco Rabal i Alfredo Landa)
GÈNERE: Drama social- Vida rural i Emigració
La immensa majoria de les pel·lícules conten la història de personatges que passen per una experiència insòlita, “Los santos inocentes” no. Delibes analitza minuciosament la relació entre els “señoritos” i els treballadors de les seues terres. Camus, el director del film, arriba a la casa de Paco el Bajo i deixa la càmera rodant, per poder recollir els comportaments dels camperols del segle passat. Per comentar aquesta pel·lícula cal fixar-se en els personatges.
La marquesa és adorada pels treballadors: la seua aparició és motiu de celebració. L’escena, en la qual ix al balcó per ser aclamada pels camperols, resumeix quin era el paper d’aquestes persones a la perfecció.
Iván és la megalomania, no dubta en forçar els seus servents en el seu propi benefici, sense reparar en les conseqüències que els seus actes poden causar. El tir que dóna mort a la Milana és la màxima expressió de menyspreu cap als sentiments dels qui ell considera éssers inferiors.
Pedro és l’esclavó intermedi en aquesta cadena alimentària que és la societat estamental. Enganyat per la seua dona i ignorat pel seu amo, transmet aquesta opressió als seus subordinats, als quals ignora, fins i tot maltractant-los físicament.
Paco, una de les grans actuacions de la pel·lícula, se sent orgullós d’Iván, encara que aquest l’utilitze com si no fóra més que un animal. El seu amo és un ser superior i benevolent, a qui ha d’obeir cegament. Quan és forçat per a ser secretari de caça, en cap moment es planteja que Iván no hauria de comportar-se de tal forma.
Regula és la resignació. La seua única ambició en la vida és que els seus fills arriben a ser escolaritzats. “A mandar que para eso estamos” és la síntesi perfecta per a la seua forma de vida.
Els fills de Paco i Regula, Quirze i Nieves, són els únics que aconsegueixen escapar del “cortijo”, però queden marcats pel seu ambient. Els silencis ocupen gran part de la seua vida.
“La Niña Chica” és la condensació de tot el sofriment de la família. Ella emet els desesperats crits d’angoixa per l’opressió que els seus relatius ofeguen. Durant la pel·lícula, aquest personatge no arriba a obrir els ulls. Alguna vegada els deguera obrir? Sabria aquesta xiqueta parlar? L’aspecte dels seus pares? El món on viu? “La Niña Chica” és l’últim clau que travessa la desgraciada vida dels seus pares.
I Azarias. Paco Raval realitza la millor actuació que he vist en la meua vida. Des de la manera de moure’s fins a la forma de mirar, tot en Azarias és increïble. Aquest és el nivell més baix de tota aquesta jerarquia. Vell, mentalment deficient i rebutjat pels amos a qui els va dedicar la vida. Per a Azarias, el més important és la natura, simbolitzada en Milana. Quantes milanes deguera haver-hi abans de l’òliba? Per a aquest home, Milana és una amiga que canvia de cos contínuament. Adora la gralla com si fóra la primera, com si no hi haguera hagut cap altre ocell abans.
I és Azarias l’únic que trenca l’ordre. Només necessita una corda i un arbre per doblegar la cadena tròfica fins a trencar-la. Iván l’intocable, el ser superior que té poder sobre qualsevol criatura de la seua terra és destruït per un vell deficient. Però el sistema fa que pague. Al final de la pel·lícula veiem Azarias presoner, mirant els ocells per la finestra, sense poder atrapar una última milana, el que li provoca una absoluta desconnexió del món. Quantes vegades haurà corregut algun cas similar? Durant milers danys, la societat jeràrquica va ser el model predominant en quasi tot el món. La majoria de les persones dels últims segles va viure en ambients molt més precaris que els relatats en aquesta història. L’únic que podem fer per ells és conéixer-los i respectar-los, i una bona forma de fer-ho és veient aquesta magnífica pel·lícula. Vicent Tena (2015)
Aquesta pel·lícula està ambientada en els anys seixanta, després d’una dura postguerra. La societat espanyola en eixa època estava distribuïda d’una forma desigual, la majoria de la població era pobra i una minoria eren rics i estaven per damunt dels pobres amb un certs privilegis i amb aquesta gran crisi les diferències s’accentuaren. En la part d’Extremadura la majoria dels que tenien diners eren els senyors dels cortijos que tenien a criats al seu servici. Aquestos criats estaven totalment subordinats als amos i rebien la seua opressió i també humiliacions i menyspreus. Els fills dels criats no tenien moltes oportunitats i la majoria seguien fent de criats per als amos i no podien estudiar per això la majoria de la població de les classes baixes era analfabeta i inculta. I els pares no volien el mateix futur per als seus fills i el major desig dels pares era que els seus filles tingueren l’oportunitat de poder estudiar i així tindre una millor vida sense treballs miserables i passant fam. Amb aquest desig de canviar l’estil de vida sorgeixen les emigracions. Les possibilitats d’eixir de la pobresa en el camp era molt baixa i per això va sorgir la necessitat d’emigrar del camp a les ciutats on la indústria estava més desenvolupada i hi havia més llocs de treball. Es pot observar que el film reflecteix molt bé aquesta situació de misèria on els pares no volen el mateix per al seus fills. Régula i Paco quan passen a viure al cortijo volien que els seus fills anaren a l’escola per a que així tingueren més possibilitats i de poder tindre un futur millor, però com a la majoria de xiquets de l’època, estudiar era una privilegi que molt pocs podien gaudir d’ell, i Nieves i Quirce van haver de treballar per als amos del cortijo. Actualment no valorem l’educació pública i gratuïta i més que semblar-nos un regal ens sembla un càstig. I els que realment l’aprecien són els que no tenen accés a ella i han de pagar per rebre una educació. I encara que no ho valorem, l’educació és importantíssima per a formar-nos com a persones, si som analfabets i incults som fàcils de manipular i d’estar sotmesos a una minoria. Tamara Gómez
Encarregat de les terres, D. Pedro i la seua dona Doña Purita La vida al cortijo segueix la mateixa rutina de sempre, uns manen i d’altres obeeixen. Don Pedro és l’encarregat de les terres mentre que el señorito Iván no està al cortijo. Don Pedro és un home insegur, preocupat perqué totes les coses surten bé i a la perfecció, tenint en compte als seus subordinats, assumint les seues funcions i sense extralimitar-se. Aquest és traït pel señorito Iván però no queda molt clar perquè la seua dona Doña Purita desapareix i el seu aliat és Iván, exposant-li hipòcritament la situació que haguera pogut passar aquella nit, així que a Pedro no li queda més remei que resignar-se davant els fets. Doña Purita representa una clàssica dona de l’època, molt guapa ella i capaç de tindre una doble vida liant-se amb el señorito Iván sense importar-li que el seu home sàpiga el que succeeix. Ella només s’arregla quan sap que ha de vindre Iván; si no està ell, sempre li diu a Nieves, una criada que tenen, que s’encarregue de fer el menjar, d’arreglar la casa i de dir-li al seu home que li fa mal el cap, que no té ganes de vore ningú. Laura Montalban.
També s’hi aprecia com el maltracte rebut es transforma en maltracte dels que té baix, com quan sorprén Azarías agafant blat per a l’ocell.
Don Pedro és la màxima autoritat que n’hi ha en el “cortijo”, un dels més rics, lloc on es desenvolupa la pel·lícula, sempre i quan no hi és el “Señorito” Ivan, aleshores es convertirà en un treballador més d’aquest. Es pot veure bé que açò l’està afectant de forma que se sent una mica insegur amb tot, sobretot amb la seua relació amb la seua dona, que l’està enganyant amb el “Señorito”, encara que Pedro intenta fer veure que no ho sap, ja que no pot fer res contra un “superior” seu i corre el risc de père la seua posició social; al final d’aquesta història, es pot veure com la seua dona li ha abandonat, es creu, amb Ivan, però aquest continuarà negant-lo. Ajuntant tots aquests “pals” que li donen, acaba maltractant als treballadors, que són inferiors a ell, com quan li pega a Azarías quan el troba agafant blat per al seu ocell. També podem veure com, quan la família arriba al “cortijo”, arruïna els somnis dels pares de que la seua filla vagi a l’escola, fent-la ser la serventa de la seua dona. Açò últim és el millor exemple de la piràmide social que n’hi havia en eixa època. Ainhoa Vidal (2015)
En aquest film podem observar tres classes socials que conviuen al cortijo . En la més “alta” trobem el señorito Ivan. Habitualment no vivia en el cortijo sinó a Madrid, i sols anava els caps de setmana per a caçar. En la segona classe, que es podria considerar la mitjana, trobem Don Pedro que era l’encarregat d’organitzar els criats per a que mantingueren el cortijo i les terres del cortijo. La tercera classe seria, la més pobra, la que correspondria al criats del cortijo . Les diferents classes socials es veuen molt bé en les cases on viuen cadascú: el señorito Ivan en Madrid en una casa de luxe, Don Pedro en el cortijo, que no tenia moltes coses i, per últim, els criats que vivien en males condicions al costat del cortijo o a la muntanya en una cabanya.Un altre aspecte que caldria tenir en compte és el poder que tenia cadascú: el señorito Ivan tenia el poder sobre tots, tan sobre Don Pedro com sobre els criats; Don Pedro sobre els criats, i aquestos sobre ningú. Una escena que podem observar molt bé els fets que acabe d’explicar és quan el señorito Ivan s’enrrolla amb la dona de Don Pedro i aquest es calla i no els diu res, però aquest cabreig el paga amb uns dels criats del cortijo, Azarias. Sara Kedar
Paco:
Aquest peculiar personatge és prou important al llarg de tota la pel.lícula. Es pot considerar com el típic treballador de camp, un home just i sensat, que soles vol que la seva família surti endavant. Es pot veure açò clarament en dos ocasions: pel seu interés a que els seus fills aprenguen a llegir i a tindre un poc de coneixement de la vida, i en l’altra oscasió quan el señorito li diu a la filla de Paco que vaja a treballar a sa casa, de criada. Es veu la cara de tristesa i d’impotència que posa, perquè no pot contradir al seu amo. Paco té una relació prou lligada amb el señorito, no perquè siguen amics, si no perquè de més jovens, Paco ajudava molt el seu amo en el tema de la caça. Hi ha cert moment en que, en meitat d’una competició, Paco no té més remei que anar olorant per terra com si fóra un gos mentre que els amos miren sorpresos i orgullosos la gran l’habilitat que te Paco per a saber on cauen els pardals caçats. Així, en cert moment, es veu a Paco contant una història, en flash back, dient com gràcies a ell van guanyar la competició de caçar, gràcies a la seua prodigiosa memòria i a la gran pràctica de carregar les armes. Però tot això s’acaba quan ell, un dia com altre de caça amb el seu amo, puja a un arbre i cau. Es trenca la cama completament i el doctor els diu que no podrá assistir a la següent competició de caça. Al senyorito no li fa cap gràcia i pràcticament l’obliga a anar-hi, a pesar dels crits de dolor que feia Paco al posar el peu a terra. I passa el pitjor: es torna a trencar la cama degut a l’esforç i a la falta de repòs i es queda per a la resta de la seua vida coixejant. Es veu ací la crueltat de l’amo i el menyspreu als seus treballadors, de qui només li interesen els beneficis que puga traure i on deixa el benestar de les persones en el segon pla. A pesar de tot, segueix tirant cap avant, amb l’ajuda inestimable de la seua dona. Aquest film reflecteix molt bé la duresa del camps i les penoses situacions que vivien els llauradors en un món ple d’avaricia. I açò ens pensem que no ocorre des de fa segles, però la realitat es un altra, ocorre encara avui en dia: la sobrexplotació i les condicions infrahumanes en què moltes persones, desgraciadament, viuen. Jesús Albiol
Paco el Bajo és l´home de família que junt amb la seva dona intenta mantenir a la seva família i treure-la endavant. Paco és un home noble que per a garantir l´educació dels seus fills decideix anar-se’n al “cortijo” amb l´esperança que pogueren anar a escola. Aquest home adopta la seva condició de servent de manera natural sense la possibilitat de revelar-se de manera que ho accepta sense resignar-se. A més suporta totes les coses que fa el seu cunyat i els crits de la seva filla minusvàlida. Sempre pensa en el millor per a la seva família i fins i tot anteposa la seva salut a la de les demés. Paco té la peculiaritat que el seu olfacte és molt bo i a més es pot comparar amb la d’un gos de caça, cosa que “El Señorito” aprofita per a utilitzar-lo quan va de caça i presentar-lo als seus amics com si fóra d’un gos ensinistrat. Sebastian Ramírez (2015)
Aquest és un film ambientat en una època antiga, després d’una guerra. La gent de diners en aquesta època, també anomenats señoritos, vivíen als anomenats cortijos, on teníen criats a les seves ordres i no ningú protestava. Aquesta peculiar família de la qual es parla a la pel·lícula és una família pobra, sense molts recursos. Vivien a una xicoteta caseta al costat del cortijo del seu amo. El pare de família era l’encarregat d’anar amb l’amo a recollir els pardals que aquest caçava, mentrestant la dona s’encarregava de la casa i de cuidar una filla que tenia amb una malaltia. Els altres dos fills, Nieves i Quirce, eren uns xiquets analfabets, ja que els seus pares no havien tingut recursos per a donar-los l’educació que necessitaven. Aquestos quan van créixer, van decidir anar-se’n a provar sort a un altre lloc i buscar un treball per a poder alimentar i ajudar la seva família. Mentre Nieves treballava a una fàbrica, Quirce se’n va anar a fer de soldat. Belén Morillas. Tampoc fa tants anys!
D’aquesta pel·lícula m’agradaria destacar els elements paisagístics. En primer lloc apareix un paisatge molt verd típic de la devesa extremenya on hi predominen arbres com la carrasca o la surera. També apareixen animals com la perdiu, l’òliba, o el turcàs. Pel que fa al paisatge rural, apareix en primer lloc el chozo, una casa fabicada amb canyes i fang, aillada en el paisatge extremeny,(en el film ens apareix en La Ralla) sense llum ni aigua corrent; també apaeix el cortijo un conjunt cases on destaca la del señorito que es la casa més gran i luxosa. En aquesta casa treballen servs a la seva disposició. A banda d’això hi havia més gent treballant en les diferents ocupacions que hi havia en les terres de la finca. A banda de la luxosa casa del señorito també trobem cases menys grans on vivia la gent que treballava per a ell. Aquesta gent vivia en aquelles cases a canvi de treballar per al señorito i poc més. Ángel Alarcón.
El señorito Iván
Cal dir que aquest personatge representa molt bé el señorito d’eixa època, un home ambiciós i cruel que soles l’importa manar i que es faça el que ell vulga per a que així isca beneficiat de la faena d’altres més pobres, bones persones i humils.
Com a escenes peculiars del film i en que clarament es veuen els propòsits d’aquest personatge cal destacar el moment que estan dinant amb l’ambaixador de França. Iván fa cridar a Regula a Paco i a un altre treballador per a que firmen en un paper i així demostrar que ja no hi ha analfabets a Espanya i sobretot entre els treballadors, fa veure que saben escriure be però en realitat es veu que no saben apenes escriure, que ho fan molt malament i amb les lletres tortes, això fa que es visca una situació un tant hipòcrita i com de burla cap a eixos treballadors. Es veu una relació diguérem d’amo-criat entre el señorito i Paco. Ell li mana fer de tot a Paco, és el seu criat de confidència com es diria ara, li ajuda a tot inclús en una ocasió ha d’anar a caçar amb Paco, perquè ell presumeix d’ell com si fóra un animal perquè se li donava molt bé el caçar i el rastrejar els animals que caien al terra, així que un dia se’n van anar a caçar ja que estava prop una quedada de caça, Paco es cau de l’arbre i el señorito Iván actua amb normalitat com si res li haguera passat, encara es veu una mica de dignitat quan el porta al metge, però quan li diu que el que ha de fer es practicar i recuperar-se per a poder acudir a eixa cacera veiem clarament que segueix sent una persona rona i que no es preocupa per res¨, només pels seus interessos.
Veim que en algunes ocasion que señorito tracta molt malament a Paco a pesar de ser el seu home de confiança es dirigeix a ell amb tons despectius com quan l’insulta dient-li maricón o quan diu que l’edat ja li juga males passades
Un altre dels temes és la relació que te amb Doña Purita, la dona de Don Pedro l’administrador, conscient de l’aventura que té amb la seva dona però li convé més no dir res perquè el seu lloc de treball està en perill si diu alguna cosa encara que tots sabien el que passava entre ells dos.Podem veure una altra vegada el poder que tenia en eixa època un amo amb eixe poderiu.
Crec que aquest film està molt ben fet per explicar el que es donava en l’època amb eixos senyors, amos de terres que es pensaven que ho sabien tot i eren molt hipòcrites, que explotaven als seus treballadors i els rebaixaven a l’altura que volien, sols miraven per ells mateixos i això no es ser una bona persona.Beatriz Hidalgo
El “Señorito” Iván representa molt bé com eren els rics de l’època i les relacions amb els seus criats.
Tal com es veu en la pel·lícula, aquest home quasi mai estava en casa, el que vivia en casa sempre era el seu encarregat amb la seua dona, i aquest també tenia criats, però no tenia tant de poder com el “Señorito”. En la pel·lícula es veu que sempre que arribava Iván, la dona de l’encarregat estava amb el “Señorito”. L’encarregat ho sabia però no podia dir res, ja que el podia rebutjar i treure-li el seu poder.
Podem observar també la relació que té amb els seus criats, un home cruel i sense empatia. Com per exemple amb Paco, el seu criat de confiança, que el va veure créixer des de xicotet. Al principi es veu amb molt bona relació dient bromes però, Paco sempre amb educació, tot el contrari que el “Señorito”. Al llarg de la pel·lícula es veu com Paco anava de caça amb Ivan, però Paco sempre feia el treball dur. Quan Paco ja no podia fer res, ja que es va trencar la cama, el “Señorito” ja no li interessava, va intentar recuperar la seua cama però li importava més la caça que el seu criat. Després de veure que Paco ja no li servia per a res, van rebutjar a tota la família una altra vegada al camp.Cristina Garcia (2015)
La manera de viure d’aquesta família és molt camperola ja que encara que normalment vivien al cortijo, exactament a una casa molt propera a aquest, feta de pedra i d’una manera molt artesana. També tenien una caseta a La Ralla. Aquesta vivenda era prou xicoteta i es trobava just als peus de la casa dels señoritos. Estava en aquesta ubicació per a tenir més disponibilitat enfront de les necessitats dels seus amos, com per exemple quan necessiten que els obriren la porta de la casa principal. Per aquells temps s’ulititzava una dieta molt sana ja que eren tots productes naturals. Un exemple de la dieta sana és quan el fill, que està fent el servei militar, va a visitar-los i el pare diu que al dia següent tindrà un desdejuni molt sa, perquè el pare sortirà a caçar a la matinada següent. Cristian Sánchez
AZARIAS
Aquest film tracta sobre la vida als anys 60 d’una família de camperols que depenien del “Señorito”. En aquesta apareixen diversos personatges però parlarem exclusivament de Azarias interpretat per l’actor Francisco Rabal. En la pel·lícula és un personatge que pateix una minusvàlua mental i el tracten com a un borinot, sempre pensen que el que fa tindrà conseqüències, de vegades les té. Era un home molt impulsiu i amant de la natura que feia les coses que ell creia que eren les millors tant per la natura com el seu amo. Ell treballava en un “cortijo” anomenat “la Jara” però després de treballar per a ells 62 anys el van tirar perquè es feia major i no servia com feia anys, per això va al “cortijo” a viure amb la seua germana i la seua família. Allí el seu nebot li regala un corb i ell li ensenya i li agafa molt d’afecte, l’anomena “Milana”, la qual serà assassinada pel “Senyorito Ivan” un dia en què no va caçar res i la va matar per frustració. Per aquesta acció Azarias mata el “Señorito Ivan” perquè creu que és just. Azarias acaba empresonat. És irònic que la persona que tractaven de borinot siga la que es done compte del mal que tractava “El Señorito Ivan” als que l’envoltaven i l’injust que és amb ells. És l’únic que intenta imposar la justícia encara que siga d’una forma un poc instintiva i salvatge. Laura Navarro (2015)
La pel·lícula es situa sobre els anys seixanta, després de la postguerra. Gran part de la societat estava discriminada i tenia desavantatges, mentre que altres, una minoria, eren els que manaven i posseïn les terres.
Azarias, cunyat de Paco, un dels personatges principals de la pel·lícula, viu en un “cortijo” junt amb Paco i la seua família. Aquesta persona és molt de camp, com s’observa al llarg de tota la pel·lícula. Fa les seues necessitats on vol sense pensar si era el lloc apropiat, i també s’orina en les mans per tal d’estalviar-se les crebasses.
Azarias tenia un animal al qual estimava molt. Un dia, ha d’anar amb el senyorito Iván a caçar ocupant el lloc del seu cunyat Paco, ferit en la cama. Al senyorito no se li ocorre una altra cosa que disparar a l’animalet d’Azarias, ja que aquell día no havia caçat res més. Azarias va en busca de l’animal ferit i quan es dona compte que està mort, es posa a plorar i pensa en una venjança. Finalment acab penjant al senyorito i se l’emporten a la presó. Pablo Berbel
Règula,
El personatge mes sofrit d’aquest film. Règula és mare de tres fills, un d’ells amb una malaltia que va acabar amb la mort. Volia per a ells uns bons estudis, però amb els pocs diners que tenien (ja que es una pel.licula dels anys en que l’economia era baixa per a quasi tots) ella i el seu marit, no era possible enviarlos a l’escola. El pare era qui ensenyava als fills a llegir i escriure, mentrestant, ella cuidava de la filla amb la malaltia, ja que no la podia deixar sola, ni tan sols per la nit perquè cridava i havien d’estar pendents d’ella. No tenien una bona casa ni tampoc vivien en un bon lloc. ”Los santos inocentes”, una obra que fa patir que es caracteritza per la pobresa. Sara Segura
Quirce
Juan Sánchez interpreta a Quirce, el fill de Paco el Bajo i Règula, en aquesta pel·lícula titulada “Los santos inocentes”. Encara que el seu paper es més secundari que principal, la seua actuació és determinant en el film, ja que representa les generacions que van nàixer durant el franquisme i que es negaven a acceptar la mateixa vida que hi tenien els seus pares, per això apareix vestit amb uniforme militar, perquè açò representa com la mili va ajudar a aquestes generacions a escapar del destí que els esperava si es quedaven als pobles treballant per al “señorito”. Un detall important també es que, quan el “señorito” Iván requereix l’ajuda de Quirce per a ocupar el treball del seu pare, li ofereix diners com a agraïment després del treball, i aquest els refusa, negant-se a rebre diners per això, ja que s’oposava a la societat jeràrquica que hi havia en aquell moment. Anna Romero (2015)
La Niña Chica
Al film podem veure que n’hi ha un personatge molt diferent i que crida molt l’atenció, és la Niña Chica, que té una malaltia rara que no pot moure’s ni parlar. En aquella època podem veure que vivien en unes condicions molts diferents i especialment difícils, ningú sabia el que li passava. Es passava el dia dormint al llit i quan es cansava es començava a cridar d’una manera molt estranya. Els seus pares vivien al camp en una casa, en unes condicions horribles i es van traslladar al “cortijo” per millorar la seva forma de viure.
L’oncle Azarias, que l’havien acomiadat d’un altre “cortijo” diferent on treballava com a “secretari de casa”, va tindre una relació molt especial amb ella, es passava el dia amb la xica i jugava amb ella encara que ella no comprenia res, estava callada. La relació cada vegada es feia més intensa, com passaven més temps junts, fins i tot que li va apegar els polls. Va passar molt de temps i la família va ser acomiadada del treball i van tornar a la seva antiga casa i uns mesos després la Niña Chica es va morir perquè va caure del llit. Actualment aquestes condicions en pareixen molt estranyes, per què si una persona té aquest tipus de malaltia, es pot ajudar-lo i no deixar-los en aquelles condicions de vida. Hakima Zaitouni (2015)
