Després de tants anys de sequera hi ha molta gent il·lusionada perquè canvie alguna cosa. Fins i tot, potser innocentment, creu que hi ha coses que aquesta vegada es faran; que la gent que governa el país pensarà, per damunt del partit, en el nostre país; que deixarà de fer castells de formigó, ponts sense riu, autopistes de peatge, aeroports sense avions i rotondes esculpides; que tornarà a mirar, a més de la ciutat (i l’aldea), la riquesa de la terra regada i els tossals esglaonats per bancals, l’horta i el secà, la pedra, el bosc, el camí, el paisatge, el país…; que tornarà a viure i parlar en valencià.
En les darreres dècades créixer ha estat un vici ben considerat, una religió que ha tingut en la grua la creu, asimètrica, que ha deixat milers de vivendes buides i centenars de butxaques plenes. Mentre, les tres R de la construcció (rehabilitar, restaurar i reutilitzar) no han tingut el recolzament de polítics ni de bancs.
Fa molts anys, quan em parlaven de la pèrdua dels Furs i la substitució per lleis de fora no acabava de copsar la importància que tenia el canvi de normativa. Amb el coneixement del paisatge de la nostra muntanya ho he anat entenent, perquè d’aquelles Ordinacions de cada poble, dels Establiments i del seu dret consuetudinari no se n’ha fet el cas que cal. Els Capítols d’Herbatges de la Tinença de Culla en són un bon exemple. Els set pobles que s’aplegaven dins la Tinença o Setena de Culla (Atzeneta, Benafigos, Benassal, Culla, la Torre d’en Besora, el Vilar de Canes i Vistabella; tots del Maestrat) disposen d’una xarxa de camins ramaders que han estat utilitzats des del segle XIV. Durant segles han tingut en compte, a través de les Visures de cada terme, el manteniment i bon ús de les fonts, abeuradors, mallades i camins ramaders (passos i assegadors) de tot el territori. Es tracta d’una infraestructura centenària que, amb la minva dels ramats i del seu ús com a pas, ha esdevingut sovint un espai intransitable, delimitat, però, per centenars de quilòmetres de parets serrades.
Evidentment, no defugim la realitat: les raberes d’ovelles que mantenien nets tants assegadors han disminuït fins a ser anècdotes d’aquests passos, i molts passets veïnals i carrerons que ens acostaven als masos queden desdibuixats i envaïts per la vegetació.
Les fonts, tot i que en resten moltes per conrear, són volgudes pels centres excursionistes, i les casetes de pedra seca han estat posades en valor per moltes associacions i algunes institucions administratives. No han tingut la mateixa sort, però, els camins ramaders del nostre país que, a més del valor paisatgístic evident, podrien acomplir noves funcions.
Cal, doncs, no deixar en l’oblit ni menysprear el potencial d’aquestes infraestructures linials de pedra seca que, després d’un estudi selectiu, poden oferir un servei múltiple al nostre paisatge, qui sap si també com a preventiu tallafocs.
Recordem, en aquest sentit, un altre article aparegut a Imatgies i publicat a Mediterráneo i El Temps, el 2012.
A Bétera encara és molt viva la paraula 'Assegaor' que el DCVB transforma a 'assegador', 'assagador', i mon pare l'usa per adreçar la conversa sobre un tarongerar que hi tenim en aquella partida del terme. De fet, és l'assegador que puja des de Sagunt, passa per Rafelbunyol i altres termes, passa per Bétera i s'enfila cap a Llíria.
Quan la cooperativa del poble hi va instal·lar les seues naus en un pas d'aquell assegador, la va intitular 'Cooperativa la 'vereda', malgrat que és un castellanisme, que després Fabra acceptaria.
Coromines, no. I el DCVB també s'hi refereix com a castellanisme.
Bon estiu, Jesús.
Les Visures de la Setena de Culla ens contemplen al·lucinades des del passat. Són cabudes i resistents: estan marcades a pedra dura sobre el territori i -només- apareixen en les fotos de qui les vol llegir.
No tots els assegadors corren entre parets ni estan lliures d'arbres, però mantindre'ls nets sí seria fer una gran xarxa de tallafocs a les muntanyes prou respectuosa amb el paisatge i amb nous usos.
Tal vegada la proposta arribe a oits de la nova consellera i la pose en pràctica.