Ahir diumenge, a les Barraques de Salvador (Deltebre), es va celebrar una festa de l’arròs, una festa de la natura i la cultura. Culturar l’arròs per saber-se poble.
Hi ha un quadro amanit, un caixer, amb el planter guardat per pintar el llenç.
Van, primer i sota la visura de Polet, les mans expertes d’una colla d’arrossers…
…, mentre l’haca reconeix el lloc ,
…que enceten la feina d’amanir les garbes, lligades amb el vencill d’espart.
Des del cordó, el fotògraf segueix el quefer vinclat dels arrossers.
Comença el repartiment de les garbes del planter.
Amb el mestratge de les birles, en fa un just llançament.
I la boga, ornada ja dels puros, s’admira d’aquest diumenge fester.
Cada volta que s’abuida la barqueta cal tornar cap al planter.
S’enceta la plantada, de ponent cap a llevant.
El sol a l’espatla que no cal patir tant!
I torna a voltar, que encara ens queda per sembrar.
Sempre es pot millorar el repartiment,
que ara entrarà més gent.
Avança la plantada i els visitants no volen perdre patada.
El caixer es va omplint amb la cal·ligrafia del bon plantador.
Aquest quadro, abans de dinar,
tindrà guanyat el nom d’arrossar.
Una vegada feta la mostra,
la resta és vostra!
El caixer s’ompli de color
i samarretes entre la verdor.
I aquest, tan ben abillat,
un expert afeccionat.
Una mateta cada vegada,
diu la xica, ben plantada.
Amb la feina feta, abans de dinar
a la séquia t’has de rentar.
Val a dir que això del Delta no n’és el nom popular; són gent de la Ribera, que ben a la vora del riu treballen. A hores d’ara, però, i amb allò de la comarcalització, la Ribera d’Ebre va quedar per pobles de més amunt. I no volem ‘perdre patada’ per dir que aquesta gent de la Ribera, d’un riu tan ancestral, també bateja els carrers amb els topònims del seu voltant.
Com aquest carrer de l’Encanyissada, a Poblenou, amb avantpassats valencians. Lo Poblet n’és el nom popular i Poblenou del Delta l’oficial. Va ser, en un principi no massa llunyà, Villafranco del Delta (lleig, lleig…) perquè hi havia d’altres pobles nous amb bateig dictatorial, com Villafranco del Guadalhorce i Villafranco del Guadalquivir.
El carrer, per allò del canyís, també podríem incloure’l a Carrers (12) Fitònims-1
L’Àngela Buj, dialectòloga i assídua col·laboradora d’Imatgies, ens regala un dels etnotextos referits a aquesta població, un tresor que mereix la lletra gran:
LO POBLENOU
D’allí a (o)nt estàvem allavons vam passar aquí, a n’esta zona que això tot estava perdut, i això eren tores, tores, que díem, tores de terra, arena, i jo la parcel·la la tinc ans d’arribar a les salines estes d’aquí baix. I allí pos ja la vam agarrar-la, així erma, perduda, mos van donar un tros cada u, una parcel·la, veiga, i allí pos lo meu home se n’anava, ans d’anar al traball i jo pos allavons en uns ganxos, que díem, una forca, la fea a munts para fer la terra que tinc allà baix. I allavons li posàvem mistos, i allavons agarràvem i ho arrabassàvem i a (o)nt era un clot ho tapàvem, si allà era una lloma la rebaixàvem i la ficàvem al clot. I allavons mos va tocar un desaigüe gran, un canal i allò me ho vaig colgar tot jo tet soleta, cabassades de terra al cap i allí. I tinia jo, allavons, tinia lo xiquet, que la xiqueta ―tu diràs: quina cosa!― als vint anys me vaig casar, i als vint-i-u vaig ser mare, quan va tindre cinc anys me se va morir. I tinia el noi, i el noi me l’enduia detràs de mi que era xocotet en un caixó, detràs de mi arrebassant i traient terra, i anant a pescar pa minjar tamé, tot coses així.
La terra mô la va donar un comandant, la marítima. Encat ja van vindre los enginers.
La transcripció fonètica, que enriqueix el text, no l’hem poguda adjuntar per raons tipogràfiques. Podeu, això sí, consultar la transcripciió i d’altres etnotextos de la comarca a Buj Alfara, Àngela. (2001)Lèxic del Montsià. Estudi geolingüístic I, Consell Comarcal del Montsià, Amposta.
I també a l’Ampolla, el carrer del Garxal, ben prop d’un altre dedicat a la bassa de les Olles.
Lo Garxal, situat al marge esquerre de la desembocadura del riu, tal i com ens informa la canareva Àngela Buj Alfara, troba el significat en la forma de gaidó (garxo) que pren; també, des del punt de vista fonètic, ens mostra l’obertura de la vocal: guerxo>garxo.
I una meravella dialectal. Com aquell ‘delme’ esdevingut ‘deume’ en un carrer mallorquí, també l’Ampolla ens parla de l’Aufacada, vocalització d’Alfacada, relacionada amb els Alfacs.
Conscients que hem dit ben poc d’un esdeveniment tan important us afegim dos enllaços que enriquiran, de ben segur, la vostra curiositat.
http://www.turismedeltebre.com/14b-46/festa-de-la-plantada-de-larrs-.html
http://deltapolet.com/publicacions/21-arros
Col·laboracions
L’amic Agustí Ventura, cronista de Xàtiva, ens afig a tanta aigua un grapadet d’arròs.
Ací a Xàtiva, com també a la Ribera Alta, es plantava arrós fins a 1965 aproximadament, en terres inundades artificialment en les partides regades per la sèquia del Puig, (consulta el meu llibre dels Carrers i les partides), la sèquia de Benifurt, i la de la Torre de Lloris. unes 2400 fanecades en total. I jo mateix anava amb mon pare i mon oncle Rafael, a la partida dels Arenals, on teniem unes 20 fanecades d’arrós. Segons els llibres de Juan Riera, Mapas y planos de Baleares, Cataluña i Valencia en le Archivo de Simancas, 1978, i Estudios sobre arroz y paludismo en Valencia (Siglo VIII. Valladolid 1983, Pàg. 42 i 132), en Xàtiva es va inventar el “carro de llaurar en l’aigua”, del qual jo en tinc dos a casa, del qual parla D. José Antonio de Valcarcel en 1752, segons un informe que li envien des de Xàtiva, on diu: “Desde 1730 se generalizó el uso de “labrar en agua los campos inundados, con lo que mejoraban de forma evidente… un tercio de los anteriores plantíos…Labrar en agua y tablar después la tierra para plantar el arroz, porque de este modo entraria más en la tierra la punta del arado, para castigar o sacar las raíces de la maleza, y beberían menos agua los campos y acaso mantendrian la humedad…” , En 1797, pag. 187 del mateix llibre, el conciutadà nostre Maties Mollà va construir un aqüeducte (Els canals de Mollà) en terres de la Torre de Lloris per a passar aigua a l’altre costat del barranc de Barxeta, i demanar permís per a ampliar al conreu de l’arrós en 200 fanecades. S’havia de demanar permís a l’exèrcit. Al construir la línia de l’AVE fa uns anys, per la zona que limita el terme de Xàtiva i de l’Ènova, gràcies a les meues informacions als arqueòlegs de l’ADIF, i la denúncia a la premsa, salvarem “Els canals de Mollà”, i ells descobriren la gran vila rústica romana de Saetabis situada a la vora del cementeri d’Ènova.
Oh pou, digueu-me on sou!
Es tracta d’un pou que ompliria molts pobles com aquest.
Si sabeu on és envieu-ne la resposta a jbsensegel@gmail.com
Brillant idea la d'acostar les feines del camp a la gent: la invasió de samarretes de colors als camps és una transfusió de vida.