RUTA LITERÀRIA CONTEMPORÀNIA. 2015

Els alumnes de 2n de Batxillerat, un any més, han esmorzat pel Mercat Central, han passejat València, han segut al teatret de l’Octubre i, de vegades, han romàs dempeus tot escoltant bells mots de grans poetes.
Enguany  hem tornat a València i la Ruta Literària Contemporània. Fa uns mesos també hi van anar els alumnes de 1r de Batxillerat a la Ruta Medieval.

Podeu trobar diverses eixides de cursos anteriors a Ruta literària contemporània 2015

 

Un guitarra de veu esgarrada i una veu que s’agarrava, Borja Penalba i Francesc Anyó, ens cantaren i ens digueren que també ells dubtaven i estimaven, que també somiaven  i vivien, com tantes persones de bé i poetes de millor.

 

Criatura dolcíssima és una cançó de Lluis Llach, basada en uns versos de Joan Fuster

 

I un fragment del poema ‘Els amants’ de Vicent Andrés Estellés.

A banda de les entrades sobre València, també podeu recordar Estellés a Imatgies i a Cloc els ulls i me’l fot-o

Val a dir que, enguany, a més de la veu de Francesc Anyó, tinguérem l’agradable sorpresa de trobar-nos l’acompanyament musical de Borja Penalba, a qui vam poder escoltar en una de les seues composicions, Les rutes del teu cos, amb lletra de Tomàs de los Santos.

 

El Sol t’estima les esquenes

daurant la pell com les arenes

a voltes, pels teus muscles, cada nit es pon.

Les dunes del teu ventre esperen que

t’escriga noms amb dits d’estrelles.

I el vent del meu alè t’esborra l’horitzó.

Les valls suaus de les esquenes

acaben sempre al sacre abisme.

Les pigues constel·lades lleven les raons.

I quan la meua nau salude

els dolços camps de safrà negre

pujarem de l’abisme en tèrbols graons.

Les teues rutes mai no acaben

i per al teu nord no hi valen brúixoles.

Només calen desitjos de trobar saons.

Sóc un nauta

seguint les rutes del teu cos.

Sóc un naufrag

buscant les rutes del teu port.

Busque un mapa

que em descobrisca el teu tresor.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Borja_Penalba

 

I també aquesta Vicenteta, feliç adapatació d’aquella ‘Marieta’ d’un Javier Krahe  i una Mandràgora de quan el Borja tenia sis anyets… I jo com un gilipo o o o lles

 

A la sala d’Exposicions  de l’Octubre, art modern damunt l’antiga murada d’aquella València medieval, Pepa, que embadoca a los alumnes,  i Vicent (que grande!) ens deixen la reflexió, sempre punyent, d’alguns aforismes de Joan Fuster. (foto de Vicent F. Rosselló)

 

 

 

“De la discussió naix la llum”, diuen. I, l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

Les multituds es revolten o obeeixen, però no raonen. Aquest és el problema. Cal esperar…

Curiós! La primera part, si fa no fa,  d’aquest aforisme ens apareix a Cinema Paradiso de llavis d’Alfredo.

 

 

I encara ens queda el ressò de l’escepticisme  fusterià i l’encant d’aquella Criatura Dolcíssima quan encetem la passejada pels carrers de València.

 

 

I a la plaça Redona ens recorden Mercé Rodoreda i La plaça del Diamant.

En aquest enllaç podeu trobar diverses imatges d’aquesta plaça abans de la remodelació i un fragment de l’obra rodorediana

I en aquest, més imatges sobre la plaça Redona

A la plaça del Miracle del Mocadoret, Pepa i Vicent ens llegiren uns fragments poètics d’un altre gran del segle XX, Miquel Martí i Pol.

 

L’Elionor tenia

 

catorze anys i tres hores

 

quan va posar-se a treballar.

 

Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre.

 

Duia trenes encara

 

i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

La gent se l’estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible s

ensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.

 

I, passat el Palau del Marqués de Dos Aigües, arribàrem a la plaça del Patriarca, on Vicent i Pepa ens llegiren un conte de Quim Monzó.

 

I vam arribar al claustre de la Nau, l’antiga seu de la Universitat de València.

Tots dos encetaren un diàleg, ben actual, de l’obra Abu Magrib de Manuel Molins

 

Enguany, com a novetat, vam visitar el Museu Municipal de l’ajuntament del Cap i Casal. Un bon exercici per al coll.

 

Caldrà incorporar, en propers cursos, el Palau Cervelló, perquè la lluentor dels taulellets i dels llums immensos van agradar als nostres alumnes.

 

 

És aquest un museu poc publicitat. Potser la simboliogia dels seus tresors ho desaconsella,.. Vés a saber! Llibre dels Furs

 

 

La Senyera, segons que diuen, del 1238. Les finestres provenen de la realitat.

 

El pare del rei d’Espanya escolta, atentament, els comentaris del jovent