El proper cap de setmana Cinctorres celebra Sant Antoni. Una festa ben antiga, amb teatre, maio, foguera, pastissets i tot un poble que festeja l’hivern. Ferran Guardiola ens ho conta tan bonic com ell ho sap fer i Comarques del Nord hi posa algunes imatges.
Sant Antoni
Segle XVII
Des de l’any 1600 es parle als papers vells del graner de Sant Antoni i de la seua era. Estave situat al carreró del graner de la Vila (Matadero) a l’altre pany, a la casa que ara és de Toni de Tassaro i Sacra, i tenie una era a la vora.Amb part de les ganàncies del blat i la civada es pagaven les despeses de la festa.(Capatró 1628)
Segle XIX
El dia 17 de gener per la vesprada, ix una rabera d’homens vestits de manera estròlica, representant una legió de dimonis que porten lligat a Sant Antoni. Armats amb objectes que no puguen fer mal,van pels carrers detràs del sant i el maltracten i colpegen fortament. De quan en quan, com per un ensurt, el sant es gira i els ensenya una petita creu que porte a les mans i tots els dimonis cauen a terra, com si estigueren morts i, quan sant Antoni continua el seu camí, tots els diables s’alcen i tornen a pegar-li colps. (B. Mundina, 1873)
Primeries del segle XX.
La tronca: arrossegada de carrasques
Com una part de la santantonada se sol encendre una foguera a la plaça del Pou.
El majoral, temps abans, concerta amb algun masover que li guarde una “tronca”, habitualment de carrasca o roure, i la tronca –la part catxa del tronc i totes les arrails- pesave moltes arroves. Calie arrossegar-la amb matxos i mules que anaven adornats amb mantes virolades i també amb cascavells. La vespra de la festa, per la vesprada, fa l’entrada al poble, amb tots els xiquets esperant-la a les afores i l’acompanyen fins a la plaça del Pou. La gent, soriera, anave a vore-la i feien els seus comentaris: si ere més gran o més menuda que la dels anys anteriors…. que quants quilos pesarie….que quan durarie encesa….De nit la cubrien amb rames i li botaven foc. Durave fins a la nit del dia seguent…i els xiquets i jovens jugant al voltant, moltes vegades xafant la neu. (M. Casanova, 1910).
La vida de Sant Antoni.
La vespra de la festa, pel matí, es va muntar l’escenari on es farie la funció, a la vora d’una casa de la plaça del Pou i prop, però una mica més al centre de la plaça, la barraca, feta amb rames de pi per a amagatall de sant Antoni.
De nit, després de sopar, i amb la gent omplint tota la plaça, va començar la representació. Dels personatges que intervenien em van agradar el protagonista, Sant Antoni i el grup de dimonis, especialment el seu cap. Tots amb disfresses molt encertades amb el seu paper . Els dimonis temptant de moltes maneres i el sant defentsant-se dels seus atacs. El cap de la tropa infernal actuave amb orgull i pretensions per tot l’escenari. Tenie enroscada al cos una serp molt llarga i grossa el cap de la qual quedave al pit del dimoni…Cap al final de la representació el sant va eixir com si fugire i es va amagar a la barraca, i els dimonis li van botar foc. El lector compendrà que el sant va eixir per un forat amagat entre les rames per l’altre costat. (M. Casanova, 1910)
Els majorals.
Vull recordar que el protagonista de l’obra, el sant anacoreta, ere Pasqual Querol, en aquell temps estudiant. Després va estudiar Magisteri i va ser mestre a Cinctorres. Va morir prou jove i de manera tràgica.
El cap dels dimonis, Lusbel, ere Gaspar d’Alicante. La seua família, els Alicantes, eren majorals aquell anys i organitzaven la festa. (M. Casanova, 1910).
Senyor majoral,
senyor majoral,
trague la coqueta
i també el barral,
i també el barral.
Anys 70.
La festa de Sant Antoni no és exclusiva de cap localitat en concret de la comarca, ni és millor ni pitjor en un o altre poble. Aquesta festa és la definició palpable i festiva del sentir propi i de l’ésser exclusiu d’aquesta comarca dels Ports que s’identifique totalment amb la “santantonada”, la festa per excel·lència de la nostra terra, d’aquest poble muntanyenc de llauradors i masovers” (R. Monferrer, 1979)
Anys 80
Al terme de Cinctorres hi ha més de trenta granges de gorrinos, algunes de pollastres, alguna de conills i les vaques en tancats són una pràctica estranya. Tanta ramaderia fa nàixer la Cooperativa i la Caixa Rural. La Cooperativa esdevé majoral de la festa i torna a haver provessó dels matxos, coqueta i aiguardent, missa i botos. Es recupere una mica el Sant Antoni.
1993 La represa
El Placet de l’Església serà el punt on la barraca s’alçarà i al racó de les Màximes, damunt d’un tractor, es representarà la vida de Sant Antoni amb novetats: el text és més curt perquè s’adapte a les temperatures de gener i les paraules són valencianes. Els majorals de l’any van fer faenes que han perviscut fins l’actualitat.
1998
Des de 1998 hi ha tres santantonis: el de gener, el de juny (dela Vespa) i el d’agost que no té advocació coneguda: el primer dissabte de les festes d’estiu,totel poble sope al Cap dela Vila. Elsmajorals de gener s’allarguen fins a l’agost i convoquen el sopar i el ball més multitudinari de l’any. Quin invent mé encertat¡¡¡
Sant Antoni 2015
Solstici de l’hivern (21-22 de desembre).
En dir que l’hivern ha arribat, els majorals amanixen el fato: fan la matança del gorrino.
Matar el gorrino, soflimar-lo, afaitar-lo amb tosqueta i gavinet, obrir-lo, trossejar-lo, unflar la bufa, tallar llomellos i carnsalada, farcir els xorissos, tallar llomello i costella , fregir i fer frito…i tot el que calgue.
Cap esmorzar, dinar o sopar dels dies de l’amaniment o de la festa, patirà de sustància.
I també, a racons secrets, l’alambic constipat d’alcohol anirà destil·lant el millor vi del poble, gota a gota , amb la paciència i el coneixement del savi del Cabiçol
Pels Reixos (5 i 6 de Gener).
Cal encetar la replega de la brosta i els roures per als travessers i pegar una ullada on millor està la savina i el ginebre I uns altres s’allargaran fins al pla de Bequerull, damunt de la costa de l’Albardó i davall de la costa de les Taules on, silenciosos i espectants, un grapat de pins esperen desficiosos que el saurí d’arbres els trie per fer d’esquelet de la barraca cinctorrana.
El maio i les costelles (24 de Gener)
Al mas de Clara, ben prop de la carrasca, hi ha molta faena. És dissabte i cal tallar el maio més escullós del pla de Bequerull i, també, les costelles que li donaran ufana a la barraca. L’esmorzar primer i el dinar després, amb majorals atrafegats, seran l’aplec necessari i volgut de tanta gent com anirà a la faena.
Durant tota la setmana, als forns del poble, mans enteses i plenes de saviesa, aniran pastant les coquetes de Sant Antoni: coquetes de mida antiga, coquetes de lliura. Encara la mida, ja quasi perduda en la vida diària, es manté : un quilo són tres lliures menys tres onces (una lliura 365 grams+/-).
30 de Gener
Amunt la barraca!
Com que és festa al poble, tot el personal amanit i ilusionat puja la barraca harmoniosament i la tasca ha de ser per al dia. Poc a poc arriben les tractorades de brosta de tota classe:pi, carrasca, roure, savina i ciprer…i poc a poc s’alça amb esforç. Mentre la menjussa s’amanix amb cura i la matança de Nadal ja és un record molt llunyà.
A mitja vesprada la barraca li fa cossinogues a cel i recorden els majorals que la faena feta no fa destorb. Per això, i per a celebrar-ho, amanixen la provessó de les bodegues. Amb un cremaller que fa de guió capdavanter i amb l’objectiu d’aconseguir la volta complerta, tota la conlloga de majorals i ajudants inicia el camí dels racons amagats del vi cinctorrà i una veu crida : De la festa, la vespra¡¡¡
31 de Gener
Sant Antoni: la festa.
Esmorzar. I els animals aniran a portar fins el Calvari totes les carrasques (les tronques) que han triat al bosc. A ròssec i amb el coneixement i la competència necessàries aniran ajuntant “la tronca”. I després mudaran com cal tants animals com vinguen a la provessó de la vesprada.
I mentre els matxos suen, un grup d’esforçats actors i tècnics recorden i amanixen tot allò que cal per a fer la “Vida del Sant”: escenari, llums, so, vestuari, etc i treballen la memòria que, des de fa un any, no ha repetit les paraules, d’aquell que cansat d’una vida buida, se’n va a viure’n una de nova i solitària al desert, tot i que sempre tindrà companyia, Morondo i els dimonis. Les paraules nostres ja porten més de vint anys sense interrupció en tots els santantonis cinctorrans.
I també, és clar, si a la barraca li falta detall, si al dinar li falten mans, si al caldo li fa falta foc, si a les taules falta amaniment, amb goig compartit , ajudem tots i l’alifara serà més bonica…
Dinarem i, sense encantar-nos, a la faena.
La Tronca
Encara amb el sol, cavalls, matxos i burrets iniciaran la provessó. Des del Calvari, arrossegant carrasques de presència important, pujant costa i estirant carrers, cap a la plaça Vella, mentre la gent, arraulida a les voreres, s’admira i s’exclama. Ràpidament les carrasques construixen una foguera gegantina que fa temor i respecte.
La foguera de Sant Antoni.
Tot seguit, quan les flames han esglaiat tota la gent que s’ha amuntonat pels voltants de la plaça, els majorals, amorosos, repartixen al personal la tradició en forma de menjar: sardines salades, abadejo i vi, aquell vi que ha vingut de la serra de Montsant i que acompanya tota la festa.
Vida del Sant
Quan la foguera de la plaça Vella ha baixat les flames i la brasa ja s’ensenya, el cego de Cervera i el xiquet ens diuen que s’ha d’anar a la Lloma, allà on la barraca espera. Una representació teatral antiga, en valencià, de la vida de Sant Antoni, que demana silenci i una mica d’atenció.És curteta i graciosa. Sant Antoni abandona el món i els dimonis no volen que el sant aconseguisque una vida solitària i en pau i, fins i tot, el cremen. Sant Antoni els guanya i sobreviu amb l’ajuda del cel. La barraca és la representació de la foguera que els dimonis fan i on sempre volen cremar el sant i mai ho aconseguixen. Els dimonis, ara botargues , asusten a la gent amb coets mentre el foc vol començar a cremar la barraca. Finalment el sant és salvat i la barraca crema com una enorme tea.
Provessó dels matxos.
Després a la provessó: matxos i mules, animals tradicionals dels llauradors, ara s’han vists baratats per cavalls i algun burret, acompanyats de tota classe d’animals domèstics. : gos i gat, cabra i ovella, gurió i colom …etc, conformen la processó despres del guió de Sant Antoni que porta un majoral. Davant l’església, on s’ajunten, tots persones i animals, són benits pel rector i , apresseta, cap a l’Ajuntament on repartixen la coqueta i l’aiguardent.
Bandejar el gall.
En acabar de passar tota la provessó i replegar la coqueta, el gall es penja als balcons més amunters . Un esforçat i entés en cordes i galls, el bandeja per a que els cavallistes patisquen una mica i siga difícil guanyar el premi del gall. L’aiguardent ajuda i el gall perd.
Torrar a la tronca
Com que la vesprada és llarga, la fam demana. A la vora de la tronca la gent amanix les graelles i les ompli. La torrada de carn , xorissos, botifarres i carnsalada, escampa per tot el poble una olor coneguda. Com que és temps de matança, les graelles estan ben cumplides.
Al ball/ la Trança
I en acabar el sopar, a ballar i a fer gasto per als majorals del’any vinent. En temps antics se subhastave tot allò (animalets, pastissos, etc) que la gent donave als majorals per a col·laborar a la festa: la Trança. Ara ha esdevingut ball i beguda, els temps moderns. I a saber qui seran els de l’any que ve, perqué a la barra del bar serviran les begudes.
1 de Febrer
Missa
A hora de missa, mudats i arreglats, i amb els ulls tancats. Sant Antoni espera a l’església i els majorals han de complir.
Els botos
Els petits també tenen un trosset de festa especial per a ells. Corregudes, perols, saquets, pataques i cullera, farina i llibrell…i els botos. Saltar i saltar i no caure.
I des de Mallorca, on també celebren Sant Antoni,
les dimonietes li diuen al tio Ferran
que elles també vindran
