Tot i ser conscients que cal respectar el final que resol l’autor d’una novel·la, també és veritat que sol ser motiu per fer escriure el nostre alumnat que sempre voldria afegir casaments i morts a qualsevol història. Amb el permís de Josep Joan Miralles, l’alumnat de 4t, després de la lectura, ens ha proposat alguns finals retocats:
 |
| Sandra Infantes |
Tornada a la boca del llop
Adil, cada dia, a les set del matí, a l’eixida del sol que s’alçava del fons de la mar que allunyava el cor d’ell amb el cor d’Isabel, es posava damunt de la muntanya de roques que hi havia la vora de la mar i pensava en ella. Intentà recordar l’olor del seus cabells, pensava com podria tornar a vore-la, donar-li besos, abraçar-la una vegada més. Després d’estar mig any pensant com eixir d’aquest país, com poder recuperar la seua família i a la seua amada … Va tindre valor i, durant la nit del 7 d’Octubre, va estar plantejant una boníssima manera d’eixir d’allí i tornar amb ella.
Isabel, recordava aquell bes, cada vegada volia molts més besos, però quan recordava que el seu amor era impossible, es posava a plorar com una xiqueta menuda quan no aconsegueix el que vol. Ella havia entrat en depressió, primer el seu bon pare, ara ell… Què més li podria passar?, però ella tampoc es donava per vençuda, va agafar i la mateixa nit en la qual Adil estava plantejant com eixir d’aquell lloc, Isabel va agafar una bossa, va ficar un vestit, el vestit, el vestit que més li agradava a ell i un poc de menjar per al viatge, i al matí se n’anava cap on va anar el seu amor.
Al matí, Adil va furtar una xicoteta barca i se n’anava cap a Vilafamés, però Isabel va agafar i va pujar a un vaixell amb el destí al Marroc. Quasi eren les cinc de la vesprada quan ella estava mirant la mar i al fons, va aparéixer una xicoteta barca amb un xic morenet de pell, amb el mateix perfil que el seu amor, va pensar que eren imaginacions seues. Aquest estava remant en sentit contrari d’ella, que es va donar compte que era ell i instantàniament es va tirar a l’aigua. Ell, espantat, va remar molt més ràpid per anar a agafar a la xiqueta que va caure. Era ella!, es van besar amb molta passió i van tornar a Vilafamés, ell encara que sabia que pel color de la seua pell tindria problemes, va tornar amb la seua amada, la seua família i tota la gent que el volia. Finalment, després de tots aquests conflictes van tornar a ser una família unida.
Havien passat 15 anys. Quinze llargs anys des d’aquella matinada de llops. Quinze llargs anys des que Isabel i Adil no s’havien vist. Quinze llarguíssims anys separats.
 |
| Alexandra Fernández |
Al principi va ser molt dur, ambdós pensaven en l’altre tots els moments del dia. No podien fer desaparèixer aquell sentiment tan fort que havien viscut. Encara que estaven separats per un mar infinit, els sus cors seguien units. Cadascú va haver de fer la seua vida, va ser molt difícil, ja que, abans de la mort del pare d’Isabel, ho tenien tot ben pensat: es farien més adults, i ja amb més edat, confessarien a tothom que estaven enamorats; i, cas que el seu amor no fóra acceptat, seguirien endavant amb tot. Farien tot el possible per estar junts i poder estimar-se sense problema algú. Però ara… què farien? Havien de tornar a pensar-ho tot? Resultava tan dur…
Així doncs, Adil va créixer en l’altra banda de la mar, la que suposadament era la seua terra; però no ho era. Va haver de buscar-se la vida fent treballs molt difícils al principi, però a poc a poc, i amb molt esforç va anar pujant esglaons. Finalment, als 25 anys, va tindre el seu petit negoci: criava diferents animals de granja i s’aprofitava de la seua llet, pell, ous, etc. per guanyar diners.
Uns quants anys després, va conèixer una xica, Fàtima. Al principi no va fer-li molt de cas, però al final va acabar agradant-li. A veure!. No podia comparar-se de cap manera amb l’amor que va sentir i sentia per Isabel, però va ser prou com per casar-se amb ella.
Isabel va fer el mateix, va créixer sempre amb el record del seu estimat, Adil, al seu cor. Encara així, va casar-se molt aviat, aproximadament als dos des del dia que va haver d’acomiadar-se d’ell. Deu anys després, el seu marit va morir per unes febres. A Isabel ja no li quedava res al món: sa mare havia mort feia un parell d’anys; Dolça també s’havia casat i se n’havia anat de Vilafamés feia un parell d’anys i el seu oncle estava a la presó.
Aleshores, va prendre una decisió, va prendre camí cap a les terres del seu antic amor. No sabia com el trobaria, Isabel només pensava en vore’l una altra vegada. I així doncs, una setmana després es trobava en una ciutat molt coneguda i poblada del Marroc. En eixe moment, no sabia què feia en aquell lloc. Una dona sola, en un altre país que no coneixia. Pareixia que estava boja, però tot ho feia per ell i només per ell.
I mentre Isabel pensava en què anava a fer, va fixar-se en un home que eixia d’una casa. Va quedar-se, amb els ulls com a plats quan va adonar-se que era Adil. No podia moure cap extremitat ni gesticular cap paraula. Estava canviat: molt més major, amb barba, un cos més musculós, i vell, més vell. Com havien passat els anys! De sobte, una senyora va eixir darrere d’ell, una mica més jove que ell i atractiva que va acomiadar-se d’Adil i va tornar a entrar a la casa. “Adil estava casat?, Com pot ser?”Pensava Isabel.
Adil va començar a caminar mentre ella es quedà immòbil, pensant, però quan va donar-se compte va començar a córrer darrere d’ell, deixant les seues coses al terra. No li importava ni gens ni mica les seues coses en aquest moment, perquè només volia trobar-se amb el seu estimat. Cinc, quatre, tres, dos metres… Un metre. Va agafar-lo per la samarreta. Aleshores, ell va dir una cosa incomprensible per Isabel en àrab, enfadat. A continuació va girar-se i va mirar estranyat Isabel. Ella, eixugant-se les llàgrimes dels ulls intentava parlar però no podia.
-I-I-I-I-I, Isabel!?- Va dir-li Adil.
– Si, sóc jo, encara em recordes?- preguntà Isabel, amb dificultat?
-…Isabel?-torna a preguntar Adil- Però… què fas ací? Com has arribat? Per què?
– Doncs… Volia trobar-te d’una vegada. No volia estar amb ningú més que no siguis tu. No suportava més la desesperació de sentir el teu record al meu cap. Però…-va parar Isabel, perquè observava la cara d’imbècil que tenia Adil- crec que no devia haver fet aquest viatge. Ho vaig fer sense pensar, ara ho sé. Segurament tens muller, fills… Una vida ací. No puc arribar després de 15 anys com si res haguera passat, no…
Les llàgrimes deixaren de caure per les seues galtes, i Adil seguia com fa 4 minuts, amb l’expressió en la cara d’haver vist un fantasma, un fantasma del passat. Isabel, sense saber què fer, recordà que havia eixit darrere d’Adil deixant-se les coses al terra, enfront de la casa d’Adil. Va voler anar per elles, però Adil va agafar-la pel braç.
-Si Isabel, tinc muller, Fàtima li diuen- en aquest moment Isabel va tornar a plorar, intentant dissimular- però mai m’he oblidat de tu. El teu record va donar-me forces per seguir endavant. Mai vaig oblidar-me de la nostra infància junts. Que tu vas ser unes de les úniques persones que van voler-me de veritat i que va creure en mi tota l’estona. Encara et vull Isabel. Et trobava tant a faltar…
Aleshores va passar el que tant volien, van besar-se. Moltes persones van girar-se a mirar, ja que no era gens normal mostrar senyals d’afecte en públic, però no van dir res.
– Però, i la teua dona? Jo no li puc fer això, no puc.
-Fàtima va ajudar-me molt, al principi m’agradava molt, però a poc a poc vaig veure que no podia treure’t del meu cap, així que vaig decidir dir-li la veritat…
– I què va dir ella?
-No res, que ella també havia passat per una situació pareguda, que estava enamorada d’un altre home com jo. Però com ja estàvem cassats, no podíem fer res, així que amics. Si, vivim junts, però com ja t’he dit, com amics. No volia privar de l’amor vertader a Fàtima, no volia que passés el mateix sofriment que jo, però els seus pares al parèixer van obligar-la a casar-se amb mi per les meues terres i negocis… així que… no sé.
Ambdós van quedar-se en silenci. Isabel ja no plorava, però tampoc sabia què dir o què fer.
-Me’n vaig amb tu, ho tinc clar.
-Què dius? I Fàtima?I el teu negoci? Adil, no diguis bajanades per favor.
-No són bajanades. Fàtima ho comprendrà. Ella portarà el negoci, que jo tinc suficient diners per anar-me’n amb tu Isabel, vull ser feliç.
Adil va somriure i va agafar-li per la mà. Va portar-la a sa casa. Les coses d’Isabel ja no estaven, com era d’esperar, però no li va importar, ja que a la fi estava amb ella, després de tant de temps. Adil, va explicar-li tot a Fàtima, que respondre només amb un somriure i amb unes paraules en àrab. Ell va agafar les seues coses en una bossa gran. I diners, molts diners.
I aleshores, van anar-se’n, no sabien cap a on, però mentre estigueren junts, no importava res.
Així, “acaba” aquesta història.
|
|
|
Jessica Martínez |
Una vegada enllà l’Adil, Isabel començà a recordar son pare. L’ estimà molt. Pensava en tot allò que ocorre aquest temps. “Com és tan injust?” es deia cada dia… Algun dia que un altre, se li va ocórrer escapar-se’n de sa casa, per veure’l. però li va paréixer una bogeria. “Ell també se’n recordarà?”
Una tarda, Isabel estava passejant camí a sa casa, trista, adolorida.. Aleshores, escoltà un crit.
“Isabel!” “Isabel!”. Ella, creient que aquell crit inhòspit, provenia de la seua imaginació. “No tinc remei, l’escolte fins a la meua imaginació”.
“Isabel, no te’n vages, t’estime!”. Però d’on prové aquest soroll? On estava el xic? S’estava fent boja?
No sabia d’on provenia, si el soroll l’estava imaginant ella, o de veres estava l’Adil ací.
Isabel mira enrere, “Deu meu!” estava l’Adil allà en lluny, en la muntanya. Mentre s’arrimava, la Isabel es tornava boja. “Però quin boig! Que fa ací? Com a vingut de la seua terra fins a Vilafamés?” Deia que no podia ser, però en el fons, ella desitjava que fóra ell. Només volia que fóra ell..
Quan ja es trobava prop de la Isabel, ella corregué il·lusionada, plorant, histèrica… fins als seus braços. No és creia el que estava veient. “Vine amb mi. Vull viure amb tu, tota la vida, no puc estar sense tu!”
L`agarrà a la Isabel i se l’emportà fins al més lluny. Cavalcant amb el cavall.
Més tard, van tindre un fill, que li van dir Jaume, en honor al seu avi.
 |
| Adrià Carda |
Poc temps després de ser exiliat, Adil havia aconseguit un treball fixe i havia creat una família. Era feliç, però totes les nits dedicava una estona a pensar en la seua antiga família i els resava una oració.
Mentrestant, Isabel intentava refer-se d’aquell cop, però s’estimava massa Adil. S’enviaven cartes contínuament, on es contaven el seu dia a dia. La vida d’ambdós s’havia arreglat i millorat des que el jove se’n va anar a Orà. Sabien que en resultaria molt difícil, fins i tot podria resultar-me perillós però els dos volien trobar-se i parlar de les seues coses: ell li contaria com fou el seu viatge fins a Orà i com foren els seus primers mesos allí, sense res ni ningú al seu costat; i ella el posaria al corrent de com hi va reaccionar la gent del poble.
Després d’unes quantes setmanes parlant-ho, van decidir quedar en Alcoi, una ciutat llunyana a Vilafamés, per la qual cosa en resultaria segura. Ja allí, van parlar de tot, van estar parlant tot el dia, fins que es va fer de nit i havien d’anar-se’n als seus respectius llocs de descans.
Al matí Adil va anar a acomiadar-se d’Isabel i se la va trobar morta al llit, no volia fugir com en Jaume, i va decidir acomiadar-se de la seua família en un escrit. Finalment, es va suïcidar.
Quan reberen la notícia els habitants de Vilafamés van creure que Adil fou qui matà Isabel perquè aquesta li va tirar en cara la mort del seu home, Jaume.
 |
| Natalia Jarque |
Amb el pas dels anys, Isabel acabà casant-se amb un jove de la Pobla, amb qui viurà en una casa al costat de la de sa mare i Dolça. Però, tot i que troba la felicitat amb Mateu, mai aconseguirà oblidar al que va ser i és el seu amor, Adil. Des que el jove morisc va ser desterrat, ell i Isabel s’havien comunicat mitjançant cartes. Cartes en les quals es contaven tot el que els preocupava, les noves formes de vida tant per a Adil com per a Isabel. La dona havia perdut a dues persones que estimava, son pare i el que va ser el seu germà, però també el seu amic i amant.
Mateu era conscient que la seua dona es comunicava amb el que va ser i era el germà de la seua dona, i ho permetia perquè sabia tot el que aquell home havia fet per la seua dona i la família d’aquesta, moltes vegades li havia suggerit a Isabel que li agradaria conéixer-lo.
Bé, doncs aquesta situació es va donar però quan ningú ho desitjava, Úrsula, la mare d’Isabel, va emmalaltir d’unes febres sobtades, que van durar el suficient perquè el morisc fóra avisat per Isabel i poguera arribar al soterrament de la que va ser i serà sempre sa mare.
Va ser un acte molt emotiu, tota la gent del poble va assistir per recordar qui va ser aquella dona que tothom coneixia. No sols pel fet de ser la viuda de Jaume, sinó també per tot el que va fer pel poble. Adil va ser rebut amb les mans obertes i amb moltes llàgrimes als ulls dels quals més el volien i l’havien trobat a faltar. El fet de la seua retornada va propiciar que li donaren l’oportunitat de tornar a Vilafamés al jove que va ser desterrat, ocupant el lloc de Justícia. La raó que molts li van donar va ser que no hi havia hagut persona més justa que ell, que després de tot havia perdonat al seu poble i acceptat la justícia.
 |
| Alejandro Cañero |
Adil, solitari, dins d’una fonda, amb un got de vi i una mica de peix curat que no tenia molt bona pinta i molt menys, sabor. De sobte van entrar uns vells llops de mar que anaven buscant gent per a fer un llarg viatge per les illes de Itàlia i part de França amb la fi de fer-se rics, ja que deien saber on van enfonsar 22 vaixells plens d’or i plata al llarg de les costes i tornar a la seua terra passant per la península Ibèrica per a fer negocis i recollir reserves.
A Adil se li van encendre els ulls, solament de pensar que podria fer-se ric després d’aquest viatge, a més passaria per la península. Ell també sabia que aquest viatge seria molt llarg i perillós i ningú li assegurava res, però sense pensar-ho molt va decidir que aniria a aquella travessia.
Els mariners ja tenien uns anys damunt, Adil va calcular que 3 d’élls tenien vora 40 anys i pareixien molt experimentats, altres dos pareixien molt més jóvens i forts però també molt experimentats a la mar. Altres dos pareixien italians per l’accent, un altre de la part de Sud Africa, un altre pareixia aragonés i l’últim era morisc. Adil es veia molt capaç i segur per a afrontar totes les adversitats que se li podien presentar a la mar.
El seu vaixell eixiria de la localitat dins d’un mes i mig exactament, fins eixe dia ajudaria als seus companys a omplir i preparar el vaixell i fer tot tipus de feines i aprendre a fer les tasques pròpies d’ún mariner.
Ja havia arribat per fi el dia de el embarcament, els mariners van advertir seriosament als voluntaris de tots els perills i tot el que haurien de passar en aquest viatge. Eren uns 150 voluntaris i després de dir això es van quedar menys de la meitat, va calcular Adil. Aleshores van anar preguntant altra vegada un per un. Quan li van preguntar a ell, va dir enèrgicament que sí, pensant en què podria tornar ric a Vilafamés i viure feliç i sense por i poder compartir la seua riquesa amb Isabel.
Definitivament van eixir del port d’Orà a les 5 de la matinada. Eren 67 mariners, uns amb por, altres segurs i decidits, altres amb ganes ja de tornar i encara no havien eixit, però una cosa tenien en comú, la il·lusió de poder fer-se rics i poder ser feliços, sobretot, el nostre Adil.
Adil se’n va anar d’aquell poble, volia oblidar tot el que li havia passat. Va continuar la seua vida intentat oblidar tot el que havia passat.
 |
| Mireia Garcia |
Va escomençar a treballar i va conéixer una noia molt bonica i amable que el va ajudar a adaptar-se aquell nou poble, li va ensenyar els llocs on podia anar…
A poc a poc els dos es van enamorar, Adil sorprés amb la rapidesa amb la qual hi havia passat tot això li va dir que li donara explicacions del seu passat perquè sempre ho tenia molt amagat. Amb el temps es van casar, Adil estava molt content i per fi va tornar a ser feliç. Però Adil sempre tenia en el cap Jaume per què per un temps va ser com el seu pare, i el va tractar com millor va poder. No hi havia cap dia que ell no pensara en Jaume, en aquells dies que passaven junts, i com va canviar després d’aquell mal entés. Ella ja tenia feta la vida allí, malgrat això no es penedí d’haver d’anar-se’n d’aquell poble perquè per aquesta raó va conéixer Maria, la seua futura esposa i mare d’aquells dos xiquets que Adil tant volia. La seua vida va donar una volta de graus.
 |
| Alejandro Artero |
La venjança d’Adil
Després de tot el que havia passat, Adil estava molt feliç i content d’ haver demostrat que era innocent. Per acusar-lo de que era culpable li van donar molts diners i cinc burres per a disculpar-se.
Adil va fer una festa i va convidar a tot el poble i davant de tots li va demanar matrimoni a Isabel. Durant una llarga època van viure molt feliços.
Però un dia Isabel va anar al riu per aigua i dos estranys van assassinar Isabel. Adil es va adonar i ara busca venjança.
Registrant el bosc els va trobar i els va assassinar i ell es va quedar a viure en el bosc com un salvatge perque havia perdut tot el que volia.
 |
| Daniel Denes |
Viatge a l’Àfrica
La matinada següent, Adil, va anar a casa d’Isabel, per a dir-li que ell se n’anava a l’Àfrica. Adil, tot nerviós, entrà en la casa d’Isabel, escoltà molt soroll i quan va obrir la porta, estava tot el món reunit. Adil sense fer soroll, va deixar la porta un poc oberta i va escoltar a Isabel dir les següents paraules:
– Jo vull a Adil i faria tot el possible per estar amb ell, i jo, en tinc molt clar que ell no va assassinar Jaume-
Adil tot sorprés, es va anar pensatiu i sense saber que fer…
Tres dies després, Adil es va reunir amb Isabel, al costat del riu Millars, on no es poguera veure ningú. Isabel tota nerviosa, amb una maleta li va dir:
– Adil, jo no puc seguir així, jo vull estar amb tu – hi va dir plorant – Jo me’n vaig amb tu a l’Àfrica –
– Però… Isabel… els altres que t’han dit… la teua família… els teus amics?- va dir tot sorprés Adil –
– Tu no et preocupes Adil, ja els deixaré una nota abans d’anar-nos-eu
Tot així, Adil i Isabel van anar al costat de sa casa. Ella, va escriure ràpid una nota i corrent per a què no la puga veure ningú, va deixar la nota sota la porta.
Al cap de 2 mesos van arribar a l’Àfrica. Adil tot sorprès perquè quan hi va arribar va vore el poble del seu germà cremat, al cap d’uns minuts, va vore un pastor amb ovelles i li va preguntar:
– Perdone, senyor… !- va dir cridant – vosté sap el que hi va passar ací? On està la gent?
– Jo no sóc d’aquesta regió, pero ho pot preguntar en Moldallós, un poble a tres kilòmetres d’ací – va dir tot amable – quan arribeu, hi ha una casa blava molt gran, pregunteu pel vostre germà i t’ho diran.
Adil i Isabel van arribar al poble i van entrar en la casa blava. Quan hi van entrar, hi havia com una recepció on hi estava una dona asseguda i Adil va preguntar per el seu germà i la dona es va anar a una habitació i quan va eixir, també va eixir el seu germà. Tot sorprés i després d’abraçar-se’n, va dir que això era el refugi del poblat. Adil, Isabel i el seu germà se’n va anar al poblat i van reconstruir-ho tot altra vegada…
Adil es va ocupar amb les ovelles, Isabel, la dona de la casa i el seu germà, d’obrer.
Fugida…
Adil seguia enamorat d’Isabel. Sabia que abans d’anar-se’n a Àfrica hauria de dir-li a Isabel que l’estimava molt, que la volia en la seua vida. Volia passar una vida junts, formar una vida només amb ella i ser feliç d’una vegada, després de totes les coses que havia passat en aquest últim temps… Que la majoria sols lletges havien sigut…
 |
| Alexandra Musca |
Adil en veritat per una part desitjava anar-se’n per una vida millor… Però no, perquè no volia anar-se’n sense l’estimada…
Comptava els dies que li quedava per anar-se’n a Àfrica i ell seguia en aquell immens núvol de dubtes sobre que fer amb el tema d’Isabel.
Arribà el dia d’anar-se a Àfrica, ell ja estava preparat per partir cap a altra aventura.
Isabel sabia que ell havia d’anar-se’n, va anar a acomiadar-se d’ell, però ell no volia deixar-la, va agarrar-la i li va dir tot el que sentia que volia que Isabel vaja amb ell i visquen una vida nova junts. Ella, entre llàgrimes no es va parar a pensar-ho, li va dir que sí, perquè ella estava molt enamorada d’Adil també. Estava disposada a fugir amb ell i oblidar-se de tot i fer una vida nova, junts.
Una nova història
Després d’un temps, Adil va començar a treballar per a un home ja major, tant major com per a tenir una filla més o menys de l’edat d’Adil. Ell treballava a canvi que li donaren menjar però també necessitava dormir a algun lloc. Amb poc es conformava… tan poc que dormia damunt d’uns sacs que hi havia a una sala de la casa de l’home.
 |
| Sílvia Leiva |
Va passar el temps i dia que passava dia que admirava més a la filla. Li recordava a alguna xica però ell no sabia molt bé a qui. Cada nit li donava voltes hores i hores abans de gitar-se. Però un dia, de sobte, en veure a aquella xica li va vindre al cap Isabel, eren tan semblants…
A poc a poc es va enamorar d’aquella xica, tenia allò que ni Isabel tindria mai i ella el mirava discretament com treballava, ella sentiria el mateix? Adil volia parlar-li però no era capaç, era la filla del seu cap i això li feia tenir molt respecte. Un dia es va decidir i es va apropar a ella.
– Que ulls! Que llavis! Aquella xica m’assembla a una monyica de porcellana… Estic més que enamorat, he de parlar a aquella senyoreta! – Pensà mentre que arribava a afrontar la seua gran por.
– Ho, Hola senyoreta, bon dia. Vols que faja alguna cosa en especial o faig el de sempre? – Tartamudejava involuntàriament en mirar-li als ulls.
– Bon dia Adil. No tens res més que el de sempre però aquesta nit m’agradaria que vingueres a sopar amb els meus pares. Vindràs?
– Ton pare ho sap? M’agradaria moltíssim sopar amb els senyors, clar. – Va obrir els ulls en veure somriure a la xiqueta en sentir la resposta.- Per cert, com et diuen?
-Maria.
Van sopar i de sobte l’home es va posar dret i li va dir a Adil que li agradaria parlar amb ell a soles.
– T’agrada la meua filla? Crec que faríeu una bona i fidel parella.
– Si però no sé si ella voldrà. Jo m’estic donant compte que cada dia que la veig no vull res més que treballar per a poder mantindre-la però ella… – Adil, amic meu, jo et done la mà de la meua filla. Ara et toca a tu demanar-li-la a ella.
Van tornar a la taula amb Maria i la dona i abans de seure, Adil va agafar força i li va demanar la mà a Maria amb els seus pares presents… Això va demostrar que la volia de veritat. Ella va acceptar.
Adil va fer la seua vida i, sense oblidar el seu passat ni a Isabel i Jaume, va casar-se amb Maria i tingué 4 fills, els quals li van donar molt treball, pel que treballava per a què els seus fills i la seua dona tingueren una bona vida, no era per ell.
I què va ser d’ Isabel? Isabel va estar recordant a Adil la resta de la seua vida, cada dia, cada nit, planejant un viatge per a vore’l si trobava on estiguera però no va poder parlar més amb ell. Isabel tot eixe any va estar buscant- lo i somniant amb un futur amb ell però solo va ser un somni, fins que ella no volia viure més sense ell i es va convertir en un somni dur i etern…
Cinc anys Després Adil ja havia aconseguit una vida normal en aquesta terra que era la seua nova llar. Havia agafat un hort a tres quilòmetres de la casa, una casa gran, blanca, acord al disseny de totes les cases del voltant, amb un jardí on tenia plantes autòctones. Però era massa, massa gran per a ells a sols.
Cada dia amb el primer res del dia demanava al seu déu que l’ajudarà a omplir el buit d’aquella casa.
Un dia, fart d’esperar va agafar el primer vaixell que sortia del port cap a la península. Va anar al poble on s’havia criat, i disposat a emportar-se amb ell a Isabel. Va trucar la seua porta, que no havia canviat des que se’n va anar. Quan li van obrir la porta i va vore que no era ella qui li obria sinó que va ser un home, Adrià amb qui s’havia casat feia mig any, es va quedar immòbil li va dir:
 |
| César Fortea |
-Hola, sóc Adil…Tu ets ..
– Adrià l’espós d’Isabel. La busques?
– Sí, havia vingut per a vore-la, està a casa?
– No, ara treballa al camp, en l’horta de Vicent el Creïlles.
– Em pots dir on esta aquest hort?
– Sí, però em pots contestar primer a una qüestió?
– Mm … si és clar!
– Quina era la teua relació amb ella abans d’anar-te’n?
– Vaig a ser sincer. Va ser un amor impossible per la nostra situació, porte cinc anys pensant-hi cada dia. No m’he pogut enamorar d’un ‘altra persona en aquest temps i vinc a declarar-li els meus sentiments.
Adil va aprofitar la sorpresa d’Adrià per espentar-lo diverses vegades i tancar-ho al rebost. Va encallar la porta amb la biga de la porta del corral perquè no pogués sortir i va eixir corrent per a trobar Isabel a l’hort, però es va adonar que no sabia on estava aquest.
Corrent pels carrers va anar buscant alguna persona a qui preguntar-li on estava Isabel, però no va fer falta perquè la va trobar tornant cap a la llar. Sorpresa va llençar les eines i es va llançar als seus braços
– Llàgrimes; ha sigut terrible fa un any i mig vaig conéixer a Adrià i tot era perfecte però fa mig any quan vam casar-nos tot va ser diferent és va fer possessiu i agressiu. Em tractava com un objecte i fa mesos que no veig la meua mare.
-No et preocupes Isabel perquè jo he vingut perquè vingues amb mi, el teu ets l’amor de la meua vida i ara tenim l’oportunitat que no vam tindre fa més de cinc anys.
La Tragèdia
L’endemà Adil no sabia si anar-se’n a Àfrica o quedar-se al poble, amb Isabel, amb la persona que estima…
 |
| Tamara Barragan |
De sobte Adil se’n va anar corrent a casa d’ella, per a què li ajudara a decidir. Arribà a sa casa, s’escoltava molt de soroll i la porta estava mig oberta. Ell entrà dins… l’estimada estava en terra amb les mans, la cara i les cames plenes de ferides i de sang, i amb tot el vestit trencat. Ella li va dir a Adil en veu baixa:
– ¡Vés-te’n! Corres perill ací.
Es va quear amb cara de sorprengut, va anar i la va ajudar. De sobte, apareix mossén Gaspar amb un ganivet en la mà.
– Que fas ací? – va preguntar mossén Gaspar – No t’havia donat els diners per a què te n’anares? Ella és meua, sols m’estima a mi.
– T’agrada la Isabel? – va dir Adil – Ella no és de ningú i jo sé que ella m’estima a mi i jo a ella.
Gaspar colpeja Adil, i ell i la Isabel cauen a terra. Adil es posa dret cap Gaspar i comença a colpejar-lo, els dos plens de sang amb la cara plena de ferides.Adil aconsegueix tombar a Gaspar a terra, però ell li va tallar la cara, la part del llavi i la gola amb el ganivet. Isabel tota astorada quan va veure Adil a terra desengran-se, es va quedar immòbil, no sabia que fer. Gaspar s’estava apropant. Ella es va alçar i corregué a la porta, per a escapar i demanar ajuda, però no ho va aconseguir. Mossén Gaspar li va agafar del pèl i la va llançar contra la taula que hi havia al centre de l’habitació.
Ell amb el ganivet a la mà s’apropà a ella, a poc a poc… com si gaudira d’aquell moment. Ell pensava que si no era d’ell, no podia ser de ningú. Isabel plorant li va dir:
– ¡No em mates per favor! Si vols t’estimaré i faré tot el que vulgues, però vull viure.
– ¡No! Tu no em vols ni o faràs, estimes Adil i no a mi.
De sobte, per l’esquena aparegué Adil i sigil·losament el va colpejar am un gerro grandíssim que hi havia a l’entrada de la casa. Gaspar caigué a terra, li eixia sang del cap. Isabel i Adil es van quedar sense paraules, els dos mirant-se i ella començà a plorar.
– Hem de fer alguna cosa amb el cadàver, no podem deixar-lo ací, ni podem cridar a ningú perquè el poble ja pensa que sóc una amenaça, sols falta açò. Sé que no sóc culpable de res, però segur que em tanquen a la presó una altra vegada…
– I si l’enterrem al jardí o al bosc? – Digué Isabel.
– Al bosc no, perquè hem d’eixir i potser ens veurà algú.
– Tens raó, vaig per la pala i l’enterrem al jardí.
Adil i Isabel l’agarren per les cames i per les mans i el porten al jardí i comencen a cavar una fossa. Quan han acabat el llancen a la fossa i l’enterren. Es tornen dins la casa i comencen a parlar.
– Què fem ara? – Va dir Isabel plorant –
– Ens n’anem junts a l’Àfrica i creem una família junts tu i jo, sense ningú més, oblidant tot açò. Sé que no serà fàcil però es pot intentar.
I ella va acceptar.
 |
| Antonio Nova |
Per tot el que va passar Adil va arribar Orà, amb cara amarga. Estava disgustat per deixar la seua terra, per deixar els seus amics, i sobre tot per deixar a Isabel perquè estava enamorat d’aquella dona. I aquesta d’ell, ja que havien viscut molts anys junts i s’estimaven. Quan Adilva deixar Vilafamés Isabel i la seua família es van quedar molt triste perquè Adil se n’anava molt lluny. En arribar, i va conéixer gent en molt poc de temps. Va fer molts amics, i a alguns li va contar la seua història que es va produir a Vilafamés. Mentres Isabel, en Vilafamés, intentava oblidar al seu pare i sobretot al seu amor, Adil. Isabel sempre havia confiat en ell, ja que era com de la família i era un bon xic.
Van passar els anys i l’amor entre els dos no va disminuir, es mantenia l’amor com si fóra la primera vegada.
Adil, en Orà, no vivia en condicions adequades, i va sofrir per falta d’alimentació. Adil se’n va adonar conté de que li quedava poc de temps per a viure. I va pensar en tornar a Vilafamés, encara que haguera de sofrir una altra vagada per lo que van fer. Abans de viatjar fins a Vilafamés amb molts vòmits però no va creure que fóra molt important.
Va arribar a Vilafamés i va anar a casa d’Isabel i els dos es van reconéixer i es van besar. Isabel estava molt bonica, estava més gran.
Van passar mesos junts fins que Adil va morir per una malaltia que no van identificar, segurament va provindre pels vòmits que va tindre anteriorment.
Isabel va plorar durant dies, però al final el seu amor va triomfar, durant uns mesos almenys.
 |
| Kerry Falcon |
Finalment Adil va passar una temporada al seu pais, i al cap d’uns anys tornà a Espanya, va anar a València a buscar a Isabel per a demostrar-li que volia estar amb ella. Quan va arribar no la va trobar a la seua casa, va preguntar a un soldat que hi havia allí i li va respondre que se n’havia anat de casa i se n’havia anat a viure amb la seua mare a Barcelona.
Ell no s’ho va pensar dues vegades i va anar a Barcelona en busca del seu amor. Quan va arribar-hi es va tornar boig de tant preguntar si la coneixien i nungú sabia qui era. Fins que li va preguntar a un senyor major, que va reconèixer la descripció que li va donar d’Isabel. Quan va anar al lloc que li va donar l’home aquell, va cridar a la porta i li va obrir una serventa que li va preguntar :
– Què vols? A qui busques?
Adil lo va contestar :
– Busque a Isabel, digues-li que Adil l’està buscant.
