L’ULLAL DE LA CREBADA i altres dictats de la natura

La nit del 28 de novembre, al Cap de Terme (Atzeneta del Maestrat) van caure més de 150 litres; suficients perquè els plans de la Llosa s’ompliren d’un toll que buscava una eixida. Com en d’altres indrets, amb semblant sistema càrstic, van moure els ullals que desaigüen aquests entollaments sense cap barranc que els alleugeresca.  L’ullal de la Crebada feia vora deu anys que no donava senyal. 
Els dos elements del topònim són ben didàctics, diríem. D’una banda el genèric, ullal, surgència temporal d’aigua (aquesta sol durar una trentena d’hores); d’altra l’especificatiu, crebada, indret conformat per roques crebades,  escletxades, badades -recordem les crebasses* de les mans. Els crebadals solen ser llocs farcits de caus; per això, de vegades, davant l’eminència de la vinguda de l’aigua surten conills o alguna raboseta que té millor oïda que nosaltres.

La plogudeta també va fer moure els barrancs, com aquest del Mas de Vicent.

 

I l’aiguat dibuixava salts que desconeixíem

 

La pista esdevenia afluent del barranquet

 

Abans d’arribar, el soroll de l’ullal ja ens anunciava el que veuríem. Tot i que el nostre veí havia amanit a l’estiu una séquia de dimensions considerables per conduir el cabal d’aigua, l’ullal va confirmar la seua antigor. Tinc l’escriptura més vella que tu, li va dir, al temps que trencava la nova séquia i dibuixava salts als bancals.

 

I va seguir avall, com sol anar l’aigua, per bancals erms cap al barranc del Regall.

 

Fa uns anys, habitants de la Plana com som, pensàvem que al secà no trobaríem séquies. Heus ací, però, que són tan necessàries com a les terres de regadiu; tot i que la funció siga ben diferent.

 

Bancals assaonats i séquies que desaigüen l’excés.

 

Amb tot, l’aiguat havia estat generós i la llaurada d’aquesta primavera d’hivern millorava la saó promesa.

 

I al Quinyó…

El collet del Mas de Padilla tanca el pla de Vistabella, enorme poljé, i n’impedeix el pas cap a barrancs que davallen fins el riu de Montlleó. Es produeix, doncs, un entollament de l’aigua que aporta la rambla del Pla (foto d’Eladi Gargallo). La partida on aplega és coneguda com el Quinyó i hi trobem…

 

…l’Engolidor, boca per on s’escola l’aigua que eixirà a dos quilòmetres i mig de distància i 350 metres més avall, als ullals de la Caseta de Làssero.

 

Fotos del Quinyó i l’Engolidor trameses per Elvira Safont

I quan l’aigua del Quinyó està entollada forma un llac que justifica el poètic nom del pinaret: el Miramar (foto d’Eladi Gargallo).

 

I al barranco del Ojal…

 

Aquest barranc parteix els termes de Mosquerola i el Port i aboca al riu de Montlleó. És el barranco del Ojal, i l’aigua prové d’un ullal preciós. (foto de Ximo Garcia)

 

I als Ports…

Ferran Guardiola ens va enviar unes quantes mostres dels 200 litres que van caure el mateix dia. Foto de la Canada, al seu pas per l’hostalet homònim.

 

I el Cervol

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=S276Chfr94k

 

 

 

(*) Àngela Buj, dialectòloga i col·laboradora assídua d’Imatgies, ens tramet un mapeta del Montsià amb les variants de ‘crebassa’.