LLAVADOR, LLAVANER, SAFAREIG I RENTADOR. Genèrics a la toponímia (3)

Innocents com som, pensàvem que podíem dedicar una sola entrada a Hidronímia als carrers, tal i com vam fer amb Oronímia als carrers.

L’aigua, però, s’escampa amb facilitat i, cabuda com és, tendeix a ocupar tot l’espai que pot amarar. I, heus ací que, en topar-nos amb el rètol ‘Carrer del Llavaner‘ d’Almenara, vam haver de dedicar-hi una entrada.

La foto de portada correspon al llavador d’Aín, a la serra Espadà.

 

Almassora sempre ha estat un poble que ha confós progrés amb destrucció de tot allò que és antic. No hi ha cap portal, ni Calvari, ni l’antic convent de les Clarisses, ni l’Hospital, ni la torre que bateja el Pla, ni la Garrofera, ni… els quatre llavadors que, encara, recordem: el de l’Estret, el del carrer Sant Mateu, el del Pla del Calvari i el de la fàbrica de Borra. Ens resta això sí, els topònims (notaris del paisatge) i webs com

http://www.almassoraenfotos.es/  que ens ajuden a refer la nostra història.

Llavadors de l’Estret, Lavadero Público.

Llavadors de l’Estret, amb transcipció fonètica. Foto de Rodolfo Beltran.

 

Alguns pobles conserven els llavadors municipals ni que només siga ben eixuts. Llavadors d’Albocàsser.

 

D’altres, com aquests llavadors de les Coves, es mantenen en funcionament. Sovint, els trobem prop de fonts i abeuradors 

 

Llavadors de les Coves de Vinromà

 

Al carrer de la Font, trobem el conjunt adient:font, abeurador i llavadors de Cabanes

 

No és molt freqüent, però, trobar-ne usuaris. “A l’estiu, encara es pot vindre…” I la dona ho deia amb raó perquè a Vistabella, a l’hivern…

A més de llavadors escampats pel terme, com ara els llavadors de la Font de l’Espino, al mateix poble en trobem dos, un a l’Ombria i aquest: llavador de la Font de Dalt. La font, després d’omplir els llavadors, regalla cap a una bassa que rega horts veïns.

 

Aquesta preciositat de la Estrella, vora el Motlleó, ens regala la trilogia: font, abeurador i llavador.

 

També a Catí segueixen fent-ne ús, tot i que, com a Vistabella, el diàleg s’haja de matenir amb la bugada.

 

I heus ací la raó d’aquest maldecap. Avesats al llavador desconeixíem l’existència -tan ampla com és- de llavaner, mot gairebé extés a tot el domini com a nom de lloc (la Llavanera, riuet del Rosselló) i viu en el lèxic comú ‘en tot el valencià central i Dellà Xúquer: “Març, marcer, apedregà a sa mare en lo llavaner“‘ segons que ens diu Coromines.

I ben prop del carrer vam trobar el llavaner d’Almenara, restaurat i eixut. Val a dir que al Martí i Gadea trobem l’entrada ‘llavador’ com a ‘lugar en el que se lava’  i ‘llavaner’ com ‘el que lava la ropa‘. Coromines i tants exemples, però, ens parlen d’un geosinònim.

 

I la joia de tan simple troballa venia al tomb perquè Almassora també guarda una mostra en la Llavanera, una séquia aprofitada per la veïna gent de la Vila per a llavar i rentar, com ens ho deia la Tia Sunsion, aquell 1976: ” I aquelles dones es van agarrar a renyir com la pedra i el cantal, perquè una rentava els perols mascarats i embrutava els llençols de l’atra…”

 

La Llavanera, avui una séquia que rega la partida homònima, vindria a ser (en menuda i, potser sense tant de parament) com aquesta séquia Major de Sagunt al pas per Torres-Torres, avui restaurada.

 

Des de Faura, Pepa Vilar ens ha facilitat aquesta prova de la transparència de llavaner emprat com a llavador públic. També Coromines esmenta aquest exemple quan hi voltava al 1962 “si passa per allà eixirà al llavaner de Faura i per allà té lo que busca”

 

Prou més al nord, prop de Tremp, (on el passat cap de setmana celebràvem el XXé aniversari dels Premis de relats Vent de Port a Figuerola d’Orcau vam trobar aquest conjunt, amb font i safareig. Rentadorisafareig són els mots més usuals al Principat i les Illes. Curiosament, anota Coromines que li van dir: “el llavador és privat, el safareig és una bassa pública voltada de pedra fina, perquè hi vagin les dones a rentar”. A les nostres comarques trobem el safareig com a privat i llavador com a públic.

 

Heus ací, però, que a les comarques del nord de Castelló també s’empra safareig com a lloc públic. Llegiu amb atenció el text del safareig de Salzadella

 

Ja al 2016 hem afegit aquest safareig del Calvari, de la Sénia, onn encara té un ús. Hi podem observar els suports per penjar la roba mullada.

 

Albert Agorreta ens tramet aquests safarejos de Solsona, que avui ja no s’utilitzen.

 

A Alcanar, el carrer ens ho fa saber, són rentadors.

 

Com a Palamós (Baix Empordà), carrer (dels) Rentadors. Ens ho tramet Antoni Garcia Osuna, assidu imatginer toponímic.

“El carrer està situat als afores, en una bifurcació del carrer de la Font i amb només cases a mitja galta, perquè la riera transcorre per l’altre costat i , afortunadament, encara no s’ha urbanitzat.”

Rentador de Sóller. Foto tramesa per Lucía Martínez

 

Des de Mallorca, l’amic Ferran Tarongí ens fan arribar aquest enllaç tan bonic de rentadors i bugaderes. Preciós!

http://www.pinterest.com/dileodile/els-rentadors-p%C3%BAblics-i-les-bugaderes/

Pensen les dones vora un llavador d’Almassora.

 

 Amb un somriure. En la dualitat electrodomèstica, existent entre la llavadora i la rentadora, hom pensava, per allò de la tòpica gasiveria catalana, que a les llavadores dels nostres germans del nord els mancaven els programes amb detergent.

També a casa nostra, a banda de l’ús major de ‘llavar’ i el posterior ‘rentat’, ens queden expressions com ‘renta’t les mans‘ que preveuen, òbviament, l’ús del sabó.

Sortosament, no vaig triar el 8 de març per fer una aital entrada. Espere que no haja quedat massa desllavassada.

 

Ja ho sabeu, envieu fotos i comentaris a jbsensegel@gmail.com o cliqueu a Comentaris.
Col·laboracions

Ferran Guardiola ens envia dues mostres i sengles comentaris:

A Portell, els llavadors són les Basses i mantenen el vell nom, encara que en l’actualitat tenen coberta i, com que estan dins del poble, són d’ús habitual.

El Baci: font, abeurador i llavadors, a la vora dels camins de Portell i de Sant Marc, a Cinctorres. La teulada dels llavadors va assolar-se pels anys seixantes, les raberes d’ovelles van fer nàixer baciolets d’obra en perpendicular als baciols de mules i matxos.

Antoni Garcia Osuna, amic i experimetat toponimista, ens fa una sèrie d’aclariments, al temps que ens regala unes imatges:

A la comarca de l’Horta i, especialment a la subcomarca de l’Horta Nord, és el de llavador el nom exclusiu, tant si es tracta d’un edifici públic com privat – v.g. el llavador de l’alqueria de Tòfol el de Súria al Racó de l’Anell on passí inoblidables vesprades de joc en la meua infantesa. També existien fins fa ben poc als pobles d’Alboraia, Almàssera i Tavernes Blanques nombrosos llavadors de xufes, ubicats paral·lelament a les sèquies i, avui en dia, desapareguts a causa de la febra per entubar totes les sèquies i braçals i, perquè no dissimular-ho, per les aigües pestilents gens adequades per rentar aquest apreciat tubercle.
Afegesc diverses fotografies de les proves testimonials de l’existència de llavadors públics:

Al llogaret de Mirambell, el qual conforma amb Bonrepòs un petit i acollidor poble a només sis quilòmetres de les torres dels Serrans, descobrim al cap del carrer de sant Joan el que resta d’un llavador acord amb el tamany del poble. Als anys noranta encara es podien contemplar el Braç de Mirambell, el safareig i un banquet d’obra on poder deixar les ferrades i poals.

El llavador d’Albuixec no està tampoc en ús però conforma el centre d’una plaça recentment urbanitzada; la patina del temps li retornarà, una vegada salvat, el verisme d’allò autèntic.

El llavador de Massalfassar, també sense ús, a diferència del d’Albuixec, encara mostra una certa grandesa casolana: seria una llàstima que patirà l’abandó que ja senyoreja en les ceberes veïnes.

I, de més a més, com una mena de salut als lavaderos de l’Alt Palància, la majoria encara en ús d’una minsa clientela, tal com es pot veure a la foto del d’Aín. Al llogaret de Càrrica – a la retolació oficial, Peñalba- atrobem a l’eixida del poble en direcció a l’Algímia d’Almonesir la calle del Lavadero i l’edifici tancat amb reixa net però ja sense aigua. El terme safareig el trobe com a més pròxim a la veïna comarca del Camp de Túria, la partida del Safareig al secà de la Pobla de la Valbona.

Encara, el bo d’Antoni, té a bé enriquir-nos amb noves investigacions:

Quan es parla d’onomàstica cal fugir de la categorització, perquè a l’endemà ja et toca desdiure’t del que havies afirmat i fer cures constants d’humilitat socràtica. Em feies una pregunta i et contestí amb una certa prevenció; però he aprofitat aquest cap de setmana per fer unes indagacions d’urgència. Dissabte sigué providencial; és a dir, se celebrà la marxa a peu pel Camp de Morvedre, aquest any per Torres Torres i la contrada de la vessant nord de la Serra Calderona. Em confirmaren quellavaner és d’ús corrent a Torres Torres i a l’antic llogaret de Beselga – anant per l’autopista cap a Sogorb es pot veure un pany de paret del castell amb un superb finestral gòtic-, en canvi, a la seua capital municipal, Estivella, es diu llavador. Al terme de Segart i a tocar el poble es localitza la Font del Llavaner; i no acaba ací la cosa, mentre que a Nàquera encara hi ha vestigis de l’antic llavador que dóna nom a una espècie de by-pass, carrer del Llavador, al poble de Serra, uns tres quilòmetres més amunt i, per cert, fitant amb Beselga, Segart i Torres Torres, atrobem el carrer del Llavaner a la vora d’un barranquet que davalla dels Rebalsadors.
Pel que fa a l’Horta, només esmentar que al Puig sembla produir-se una mena de substitució, el mot llavador és el més innovador, però amb la recuperació del vell edifici també s’ha recuperat el mot, ara anomenat Antic Llavaner del Pelec.
Una companya meua natural de Moncofa m’informa que allí s’anomena llavador. Em reafirma que a les Valletes de Segó ésllavaner el mot més generalitzat. Gràcies a una altra companya del Camp de Túria, el mot llavador és l’únic emprat i encara hi queden vestigis dels antics llavadors que ara es troben en procés de recuperació com a monument urbà, com el cas del de la Pobla de Vallbona, Vilamarxant o Riba-roja.
La sorpresa ve des de la part de les Riberes, en una somera ullada al cercador d’internet, localitze llavaner a Sueca, el Perelló, Polinyà de Xúquer-el procés de la seua recuperació està molt ben testimoniat en aquest enllaç: http://polinyadexuquer.blogspot.com.es/2013/02/el-llavaner-de-polinya-de-xuquer.html- i Benicull de Xúquer; però llavador a Corbera i Llaurí.
I veig que entraríem en una recerca d’allò més interessant.
Una abraçada.

Manolo Renau ens adjunta un d’aquells llavadors almassorins de vora séquia; aquest al camí de la Mar (séquia Tarongera, segurament)

 

Agustí Ventura ens fa una aportació històrica
A les actes de la VI assamblea de Historia de la Ribera, Alzira 1997, hi ha un article meu de toponimia, pàgines 131-178, on a la pàgina 155 i 158 hom parla del llavador d’Alcàntera del Xúquer, que es diu llavador del Braçal de la Falquía, que ve del àrab i vol dir braçal de Dalt interessant pel topònim àrab, que està en el Repartiment de molts pobles valencians.
Raquel Ricart ens parla de Bétera
Que bé m’ho passe amb les teues-vostres recerques.
Jo encara hi vaig anar amb ma mare, a rentar llençols. Ja no al llavaor, que ja havia desaparegut (no sé si a causa de la riuà, sinó tot just enfront d’on viu ella encara, que era aigua que anava la sèquia però estava en alt, i allà rentava ella llençols i jo no recorde què feia, perquè ella em va dur per ajudar-la. Ara aquell tros de sèquia l’han tapat.

Potser per aquells records, i per algunes fotos que tinc (trobe que eren postals) del llavaor vaig enviar Ermerinda allà, a esperar tan males notícies sobre els bessons…Però m’han vingut ganes d’escriure’t perquè mon pare tenia dites per a tots els mesos de l’any, i ell el llavaner el tenia per gener. “Gener gelà a sa mare en el llavaner”
Gonçal, des de Bocairent, ens fa arribar aquest ‘llavador’.

 

I encara (15-05-2014) Maricarmen Juan ens adjunta aquest llavador de Benissili, a la Vall de Gallinera.

 

Llum Segarra (18-05-2014) Llavadors de Xert

Francesc Xavier ens posa una mica de música a tanta aigua, amb aquell diàleg de Tom Jobim i Elis Regina d’aquella Aguas de março