EL GURUGÚ. Toponímia transportada

Al març d’aquest mateix any vam realitzar aquesta entrada a Imatgies

Dissortadament el topònim Gurugú manté la seua actualitat. A més de les nostres fotografies i breus aportacions, uns quants coneixedors del topònim ens van adjuntar nova informació, que ara reproduïm per a la Veu.

fotografia de M. Carmen Juan

Si a les comarques de Castelló busquem el topònim Gurugú en trobarem mostres a Benassal, Cinctorres, Vistabella, Benicarló i també a Castelló. Més al sud Castalla, Finestrat, la Font d’en Carròs, Quatretonda, Vallada i Xixona, també ho recorden. Al nord, on diuen que la gent…, trobem el Gurugú (cim) a Sant Ferriol, Castellcir, Tarragona… A l’Aragó n’hem trobat una quinzena; i a Euskadi, Astúries i a Extremadura… Per tot l’estat hi ha nombrosos exemples. Es tracta d’un topònim amazig (berber) transportat d’aquell turó, tossal o puig, muntanya veïna de la ciutat de Melilla.

 

Modesto de la Carbonella -el més templat- va haver de passar més de dos anys per aquelles terres. Potser alguns, com ell, veieren un semblant entre aquella serra de lluites i morts i algun tossal dels nostres. D’aquella guerra i la batalla del Gurugú podeu llegir…

http://pobleviu.cat/2014/02/24/el-gurugu/

http://es.wikipedia.org/wiki/Gurugu

 

A Vistabella, es tracta d’un tossaló ben menut. No sabem si la seua proximitat al fossar haja aplegat forma i contingut.

 

Les ovelles, però, allunyades de malícia i fronteres, fan la seua en la foia que tanca la revolta del Gurugú.

 

Caseta del Gurugú, a Benassal. És una caseta del balneari, documentada al 1933. Prop hi ha el morral del Gurugú, possible orònim que recorde aquella muntanya del Marroc, veïna de Melilla.

(fotografia i informació facilitades per Pere-Enric Barreda)

 

Cinctorres emboirat, des del Gurugú.

L’exemple de Cinctorres ja l’esmentàvem a El roig a la toponímia

 

Veieu que els exemples són ben diversos. A més de tossal hi ha caseta, morral, platja i roques (també a Benicarló) El cas de la platja del Gurugú de Castelló sembla tenir un origen més recent, potser homenatge (com ens ho recorda el ‘massorí’ Pasqual Mas dins L’ombra del fènix) a “..aquell alferes amb cara de xiquet amb veu afeminada que per a semblar més home es va deixar un bigoti horitzontal, fi i recte com la punta del garrot vil”

 

Un bon amic ens ha fet arribar una significació semblant a, com diem a vora mar, ‘allà on brama la tonyina‘

El topònim Gurugú de Castelló prové de la idea d’una cosa llunyana, perquè la platja que avui diuen del Gurugú és cosa recent. Els castellonencs sempre s’han banyat, tradicionalment, a la platja del Serrallo i després al Pinar. És amb el boom de la construcció dels apartaments dels anys seixanta que la platja (dita sempre “la mar”) castellonenca comença a “civilitzar-se” i arriba fins a la ratlla de Benicàssim, per vora mar, i és quan naix la necessitat de batejar aquell tros de platja innominat, i s’aprofita la dita “allà baix…al Gurugú” (o allà als collons, a mudar d’aigües), i això té una data de naixement que podem concretar entre el final dels seixanta i els setanta del segle proppassat. Això és la meua interpretació, que no vol dir que sigue l’única o millor.

Si en sabeu més coses, més exemples, alguna foto, l’etimologia…, o voleu fer-ne algun comentari jbsensegel@gmail.com

 

També pot esdevindre’s que aquesta importació tape algun topònim més antic, com succeeix a Euskadi, tal i com ens ho diu Elena Martínez de Madina “Alto de Gurugú en Axpuru no es otro que Uruburu de un anterior Uriburu”

L’amic Francesc Xavier ens adjunta aquest enllaç musical que ens recorda els subsaharians (eufemisme de negres i pobres que, com ens recordava un amic, no eixen de cap subsòl arenós)

També Xavi Llop
Hola Jesús:Moltes gràcies pel blog del qual fins fa poc desconeixia l’existència.
M’interessa la toponímia però com a usuari de la muntanya per a saber els llocs per passe. I també perquè considere que és un patrimoni que cal usar per a què no es perda.
Una aportació al mot Gurugú:
A Aín hi ha una muntanya, el Picaio, la segon muntanya més alta del terme després del pic d’Espadà, rebatejada com a Gurugú.
Segons un informant local (del qual no recorde el nom) es diu així perquè la banda de baix hi havia un tros propietat d’un home que havia fet la mili a Melilla i quan anava allí a treballar sempre deia “me’n vaig al Gurugú”, en referència a la muntanya melillera.
Per sort a la cartografia oficial (terrasit i l’ICV) ja apareix el Picaio, però en molts llocs apareix el topònim incorrecte:exemple, però de les sendes rebatejades per senderistes i, sobretot per ciclistes millor no parlar-ne.

Agustí Ventura, cronista de Xàtiva

Amic Jesús, T’envie un comentari, El Gurugú és de trista memòria per als valencians de la guerra del Rif dels anys 1921 i següents com el desastre d’Annual, i el Barranco del Lobo. N’hi ha un llibre del periodista Manuel Leguineche, Annual 1921, El desastre de España en el Rif, Alfaguara, Madrid 1996, on es parla del “Expediente Picasso2, pàgina 384 ss, sobre la incompetència dels militars “africanistes” que portaren a la mort a milers de soldats espanyols. Mon tio, Josep Reig Bellver, que ja va morir, va estar allí, i és una llàstima, que jo ara no li puga preguntar detalls. Un amic meu de Xàtiva, que ara està a Catalunya, conserva un dietari de son pare, sobre la guerra, i li demanaré llegir-lo. A la pàgina 269 del llibre esmentat parla del “Barranco del Lobo”, que estava en el Gurugú, on ara es refugien els que volen saltar la valla de Melilla, i va haver una massacre de soldats espanyols i valencians, on deuen estar els seus ossos: “En el Barranco del Lobo/hay una fuente que mana/sangre de los españoles/que murieron por la patria./Pobrecitas madres/cuanto llorarán/al ver que sus hijos/a la guerra van…” El topònim “ABISINIA” que ve de l’ocupació d’Etiopia= Abisinia pels italians durant els mateixos anys també ha quedat en alguns pobles valencians. Sol designar alguna partida desèrtica, on no creix ni la brossa i està totalment seca. Sembla que n’hi ha una en Vallada o Moixent. Ja tens tema per continuar investigant. Ja t’ho concretaré, que ara escric de memòria. Records.

Antoni Garcia Osuna, excel·lent toponimista, ens ha enviat un text preciós sobr el Gurugú i Algímia d’Almonacid.

 

“Al si d’una vetlla amb un dels millors informants de la toponímia algimiana, Domingo Jotera, traguí a relluir la teua pàgina toponímica i, en concret, el Gurugú, topònim que coneixia perquè alguns vells del poble de joves havien lluitat a la guerra de l’Africa, a més d’anar a Cuba i a las Jelipinas – las fuentes ací són juentes. Hi amanegué el seu fill que entrà dins la conversació perquè sí que el coneixia i ens contà que als anys vuitanta, l’ajuntament de l’Algímia, modèlicament dirigit pel Nelo el Herrero, rebé una subvenció per tal de netejar les sendes i els antics camins de ferradura; hi anaven una colla de set o vuit joves amb Manuel de Bezón, nascut al 1930, que feia de cabocolla.Quan anaven a netejar el camí de Villamalur en direcció al massís de la Ràpita – el cim és anomenat Pico Ventura -Cuando el Ventura lleva capa, agua segura-o Alto de l’Ajú ‘aljub’- en resposta a alguna pregunta del veïnat, solia exclamar amb vehemència que “¡nos vamos al Gurugú!!. El meu renebot dotat d’una curiositat innata li demanà pel topònim i Manuel de Bezón li explica que així és com els moros de l’exèrcit facciós l’anomenaven. Bem bé no sabé dir-me si era per coneiximent directe dels soldats que al 39 arribaren al poble en acabar-se la guerra o perquè ho sentí dir a unes altres persones, ell devia de tindre uns nou o deu anys.

Sabem que en l’ofensiva de juliol del 38, tropes marroquines participaren en el trencament de les línees republicanes de la Ràpita en el punt del Collau de Villamalur- fins i tot tinc escoltat que oficials nacionals a cavall davallaren fins la Balsa del Cañar a mitja hora del poble i que una bateria instal·lada en el Marchante començà a disparar i les tropes atacants retrocediren. El General Garcia Valiño es queixa a les seues memòries de que a “las tropes legionarias no se les puede exigir más de lo puramente humano”, indirectament feia referència a què els carlins dels tercios de Lácar i Montejurra si havien aconseguit fortificar-se a las Teticas.

Domingo Jotera també participà a la guerra de Sidi Ifni – el portaren per a tres mesos i la seua quinta romangué any i mig en unes condicions espartanes- i ens comentà que conegué a moros que tenien molt viu el record i els noms de topònims de la Serra d’Espadà, com ara la Menària, que en realitat era la Tetica republicana.”

Paül Limorti
A Mònover també hi havia un Gurugú i un barranco del Lobo, que no han passat a la toponímia, era la zona de darrere del castell i de la rambla del Cementeri (o antigament, de l’Esperit Sant). Hi havia un prostíbul cap a 1911, segons una “canyissada” (escrit satíric i crític escrit en valencià i signat pel personatge Canyís), publicada per Joaquim Amo al diari El Pueblo. (Cite de cap)