LES CATALINETES, FESTA DE LES ESCOLES.

 

A les aportacions de l’any passat, en què l‘amic Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, ens contava coses del personatge i algunes tradicions que s’hi relacionen i Josep Manuel Guardiola, encara present, ens regalava un preciós i emotiu escrit de la seua infantesa a Cinctorres, aquest 2014, Àngela Buj Alfara ens aporta la Caterineta a Vinaròs i Alcanar, amb cançó i tot. Eva Ferrando ens afig la celebració a la Ribera, amb fotografies de Maria Josep Franco. També, des de Mallorca, Djambar N’Dong  que li canta al germà. 

SANTA CATALINA A VINARÒS I ALCANAR.  Àngela Buj Alfara
Des del Montsià, valencians del nord, Àngela ens tramet informació culinària, festiva i musical d’aquesta tradició a terres de Vinaròs i alentorns.

 

 

 

La festa de les Catalinetes és molt popular a Vinaròs, al Baix Maestrat, tot i que ha esdevingut ja reclosa al cercle escolar, i encara bo dels mestres que fan conèixer les festes nostrades. De menuda, vaig viure l’anada al riu, al Cervol, a menjar-me la prima amb ma cosina. Vaig haver de fer allò que en diem fer safrà o campana, perquè a Alcanar no se celebrava, tot i que li havia sentit cantar a ma iaia alguna cançó relacionada amb l’onomàstica. Avui, gravant un etnotext amb ma mare, per a completar la informació, m’he assabentat que també era una festa popular a Alcanar, a l’altra banda del Sénia (si és que això té gaire importància, perquè els que vivim aquí no notem la diferència entre una riba o l’altra), i m’ha fet pensar com tantes festes, que resten residuals en algunes poblacions, antigament eren segurament comunes a tot el nostre àmbit cultural. El mateix podríem dir de Sant Blai o de fer cagar el tronc per Nadal.

 

En aquesta mínima recerca informativa també ha estat d’interès localitzar la literatura oral que apareix als dos volums de Cançons i costums de Vinaròs, de Ramon Redó Vidal, editats per Antinea.

 

 

 

 

 

 

Mostra de Remei Alfara Garriga

 

I també cal dir que la “festa de les xiquetes” està del tot lligada a “la festa dels xiquets“, los micolavets. Els xiquets celebraven la festa el dia de sant Nicolau, el 6 de desembre, celebració que potser ens plau més que altres arribades més modernament. Festa que també, entre altres, es coneix a l’Alt Maestrat, a Benassal. Carles Salvador en parla en el seu llibre Les festes de Benassal, l’entrada de la Tea i el Gall Gallet, i Pere-Enric Barreda també l’esmenta.

 

Caterina és el nom amb què es coneix la Ventafocs dins algunes rondalles mallorquines, com la de N’Estel d’Or que va recollir Mossén Alcover:

 

Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havia nom Catalineta.
Anava a costura i sa mestra sempre li deia:
—Oh fieta meua, que t’estim! Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no ho sou —deia s’al·lota.
—Ho seria —deia sa mestra—, si matasses sa que tens. Jo me casaria amb ton pare i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—Pa amb fel me donaríeu vós! —deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.

I heu de creure i pensar que un dia, arribant de costura, demanà pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havia a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenia allà dins; Na Catalineta, jugant, jugant, s’enfila a una cadira, posa sa mà a sa tortuga, que tenia travada sa cuberta; sense témer-se’n, li dóna mitja volta; sa cuberta escapa i, plam!, cau damunt es cap de sa mare i li va rompre s’ansa d’es coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat. […]
Es cotxers la desfermen, se posa es vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei! Tot d’una que va entrar dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella i se cuidà a treure ets uis mirant-la-se fit a fit. Volgué ballar amb ella i ja no li va lleure mirar-se’n altra.
—Ma mare, això és Na Catalineta —deia Na Joanota, d’es racó a on s’havia haguda de posar, perquè tothom li feia amples, com la veien tan gropelluda.
—Què ha d’esser Na Catalina! —deia sa mare—. Davall sa pastera és ella!
Quan Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà. […]

 

I per a acabar-ho d’arredonir, en un blog tan lluït, Josep M. de Sagarra ens regala en la seua obra El cafè de la Marina un fragment ben trobat entre Caterina i Monsieur Bernat:

[…]
Bernat: Cap violència
monsieur Libori. Fóra gros domatge
que us escalfèssiu per això; un afere
que no ens ha sortit bé; la marsandisa
no era pas del meu gust. Un altru dia
balleu que ens entendrem amb la garnatxa.
Acte tercer. Escena IX

[…]

Caterina:
Si sou vos, pare,
que esteu atabalat; jo me n’alegro,
d’això del banyulenc; jo estic contenta.
Tindrè motius per ‘nar-me’n d’aquest poble,
per no veure el Rufí ni la Rufina,
ni veure les mirades que m’insulten,
i seré lliure, compreneu?, ben lliure,
i viuré del treball, i no d’un home
que era un sac de llardons i em feia fàstic.
Acte tercer. Escena X

 

I sobre la cançó

 

dins el disc ‘Cantem i contem’

Sobre la cançó de Santa Catalina, des de Mallorca

I jo sense saber-ho.  La cançó que cantava Djambar al seu germà era ‘Santa Catalina’.

A l’enllaç trobareu la lletra.

 

Aprofitem per recordar que el mateix 25 de novembre se celebra el
Dia Internacional contra la Violència Masclista 

L’any passat, des de l’Institut, ja féiem una crida

 

Les caterinetes, festa popular als col·legis. Eva Ferrando

Com cada any quan s’arrima el dia de la festivitat de Santa Catalina, els forns i pastisseries omplin els seus aparadors d’aquell dolç típic del 25 de novembre que té forma de rotllet, les caterinetes.

Quan era menuda no sabia ben bé per quin motiu es celebrava aquesta festivitat a alguns pobles de la ribera, però amb el pas del temps vaig saber que, allà pels temps en què Martí l’Humà era rei d’Aragó (voltants de l’any 1400) va celebrar la festivitat de Santa Caterina en honor a la seua dona, que també s’anomenava així, donant autorització per caçar a l’Albufera.I, des d’aquells temps ençà encara perduren entre nosaltres alguns dels refranys típics d’aquesta data significativa:

· Per santa Caterina, el fred s’enverina.

· Per santa Caterina, replega l’oliva

· Per santa Caterina, si tens blat, fes farina.

No sé en quin moment s’incorporaria aquesta festa a l’escola de Fortaleny, però des de fa molts anys que tenim per costum celebrar-ho a l’escola…Tots a berenar la caterineta!És un dia d’aquells que recordes sempre amb enyor ja que la vesprada del dia de les caterinetes als col·legis no feien classe. Els xiquets hi acudien com cada vesprada, però canviaven les seues motxilles plenes de llibres per un saquet de tela (alguns ho duien en un cabasset de vímet) ple de menjar per a berenar. Així, carregats amb la caterineta i amb altres delícies de tardor, es dirigien tots els grups d’alumnes amb els seusmestres a l’assut del poble. Allí, tots amb harmonia i plens d’il·lusió, berenaven i jugaven a diferents jocs populars al mateix temps que cantaven la cançó:

 

Les caterinetes mengen culleretes,

i els caterinots, mengen cullerots, clots, clots.

Santa Caterina “ora pronobis”,

santa Filomena “miserenobis”.

Sant Antoni del porquet

als xiquets un dineret,

i a les xiques una surra

perquè vagen a costura

 

Amb el pas dels anys la festa continua celebrant-se, encara que de manera diferent, i d’ella en gaudeixen grans i menuts. En els últims anys, i gràcies a la col·laboració dels pares i mares d’alguns xiquets, es preparen els rotllets a les aules. Mentre els adults preparen la pasta, els més menuts, ansiosos per donar-li forma al rotllet, pensen en dur-lo ràpidament al forn per menjar-se’l només estiga cuit.

 

fotografia de cuinaambnoe.wordpress.com

I, perquè tots gaudiu de l’encantador sabor de la caterineta, ací teniu la recepta:

Ingredients per a 15 unitats
½ litre d’oli
½ litre de cassalla
½ quilo de sucre
1.800 grams de farina
250 grams d’anisets
Fruita confitada (generalment, cireretes)
Preparació
1. S’aboquen la farina, l’oli, l’aigua, el sucre i la cassalla.
2. Es pasta tot i es fan els rotllos
3. Col·locar els anisets i la confitura per damunt del rotllo.
4. Posar els rotllos a coure a 150º fins que estiguin una miqueta daurats.
Bon profit!

Les Catalinetes. Agustí Ventura


“Disputa de Santa Caterina d’Alexandria. Pintura de Pinturicchio del 1500. La cara de la santa és la de Lucrècia Borja, el turc del cavall és el duc Joan de Borja, de Gandia i dos xiquets són Jofre de Borja i Sanxa d’Aragó, segons alguns estudiosos” A.Ventura

Santa Caterina (o Catalina, nom documentat ja al segle XV) es celebra el 25 de novembre, i cal no confondre-la amb Santa Caterina de Siena, santa dominicana, que es celebra el 30 d’abril.“Per Santa Caterina, replega la oliva” i “Santa Caterina, freda o humida”, diuen els refranys populars. La biografia, partint d’una llegenda oriental, que arriba a occident al segle IX, està recollida en Jaume de Varazze o de la Voràgine, en “La llegenda Dorada” del segle XIII, que son biografies de sants. Era una cristiana, que vivia en Alexandria d’Egipte en un palau, on es dedicava a la filosofia i els arts lliberals. L’episodi més conegut d’ella, és la disputa que manté davant de l’emperador Maximí Daya (any 307 de la nostra era) amb 50 savis pagans sobre l’encarnació de Jesucrist, fill de Déu i altres qüestions religioses. Assistint a la disputa es converteixen al cristianisme l’emperadriu i el Porfiri el primer ministre de l’emperador. Aquest reacciona violentament i condemna a la santa al martiri. Primer es lligada a 4 rodes dentades de molí, que miraculosament es trenquen sense fer-li cap mal. I per aixó dins els molins a la roda dentada se li diu “catalina”.

 

Finalment quan es decapitada i morta, del seu cos eix llet en compte de sang, i es traslladat pels àngels al monestir ortodox de la santa en el mont de Moisés del Sinaí, on està soterrada, distant 20 dies de camí des d’Alexandria. Aquest monestir de santa Caterina ha estat sempre molt visitat, i darrerament pel pare benedictí Bonaventura Ubach en 1910, fundador del museu oriental de Montserrat, que va relatar i publicar minuciosament el seu viatge. Per la seua relació amb les arts lliberals, i les seues virtuts, la saviesa, la eloqüència, la fortalesa i la castitat, va ser proclamada durant l’edat Mitjana, patrona de la universitat de París i de la filosofia i de les Escoles en general, abans que sant Tomàs de Aquino.

El nostre papa xativí Alexandre VI va manar representar-la als Apartaments Borja del Vaticà al pintor italià Pinturicchio en 1492, i per eixa via potser va venir a la nostra ciutat eixa devoció, com moltes altres, com la Mare de Deu de les Neus, les Santes Bassilissa i Anastàsia, etc. De les 6 sales dels Apartaments Borja, la disputa de Santa Caterina està en la sala 4ª, anomenada “Sala dels Sants”. Segons alguns estudiosos la figura de la santa se inspira en Lucrècia Borja i en derredor apareixen altres personatges coetanis de la cort del papa, com Andreu Paleologo, el princep Djem de Turquia, ostatge del papa, Jofré de Borja i sa muller Sanxa d’Aragó, i el duc de Gandia Joan de Borja a cavall, i al centre l’Arc de Constanti, dedicat al papa.

LA FESTA DE LES ESCOLES deriva del seu patronatge medieval sobre la filosofia. Per la data de 25 de novembre, un mes abans de l’entrada de l’hivern, entra ja dins del cicle de les festes de hivern, com es pot consultar en dos llibres clàssics, “El Carnaval” de Julio Caro Baroja, i “La Rama Dorada” de James Frazer. Aquest cicle hivernal pren les característiques que tenien les festes Saturnals dels Romans, que es celebraven entre el 17 i 23 de desembre, que han influït de manera decisiva en el Nadal cristià:

1. Inversió del orde social, el mon al revés, els esclaus manen sobre els senyors, les dones sobre els homens, els xiquets sobre els majors o els mestres, es trenca la disciplina escolar.
2. Els xiquets reben “estrenes” dels majors, en Nadal, en mig de l’alegria familiar, com feien els romans en les Saturnals.
3. El camp sobre la ciutat, com l’eixida al camp de les Catalinetes.
4. Fer dinars abundants, cassola d’arrós al forn, o especials de productes d’hivern com el “porrat de la Candelària” de Manuel, o el de Torrent el primer divendres de Març.

Santa Caterina d’Alexandria. Obra de Caravaggio

 

I si anem veient cada festa, això son unes condicions generals, que es concreten en cada cas. I així el 6 de desembre, sant Nicolau, a les catedrals es nomenava el “bisbetó”, en que els escolans manaven sobre el bisbe, i a Xàtiva repartien les coquetes de sant Nicolau. El dia dels innocents, 28 de desembre, les comparses de bojos en Ibi tiren farina (els enfarinats) i suplanten a l’ajuntament posant multes als vianants, per anar per la vorera del carrer, per baixar de la vorera, etc. I per les raons més insospitades i extranyes. El rei de la fava s’anomenava a aquell que el dia 6 de gener trobava la fava dins el pa socarrat dels Reis, i d’ací vel el significat en valencià de la paraula “fava” com a “tonto”. Hom reparteixen caramels i joguets, com en els “parells” de Sant Antoni de Canals,o enel rei Pàixaro de Biar. El porrat o venda de fruits secs de l’hivern es fa en la Candelària (2 de febrer), en Sant Blai (3 de febrer), en sant Sebastià, en la setmana de gener dels “sants barbuts”, Sant Antoni del porquet, sant Vicent de la Roda en València, etc. Per santa Águeda (5 de febrer), en Zamarramala de Segovia es nomena una alcaldesa i unes conselleres, que governen el poble, suplantant l’ajuntament. Les festes d’hivern culminen al Carnaval, on hi ha disfrassos per a canviar de personalitat i funció (d’home a dona i viceversa, de ric a pobre i viceversa), disbauxa o descontrol, el mon al revés com en la famosa “AUCA” que va publicar en la nostra ciutat Blai Bellver, tirar “pelad(í)lles” als xiquets, dinarots extraordinaris com la cassola amb cansalà i pilotes, les “mascares” entren a les cases invadint la privacitat dels veïns, etc.

“Sant Antoni de Giner/Carnestoltes hem de fer./Qui no vullga Carnestoltes/ que tanque les portes.”

I tornant finalment a les Catalinetes, dins d’eixe context, és una festa alegre, una eixida al camp, fora de la disciplina habitual de l’escola, on els mestres deixen que els xiquets decideixquen pel seu compte, es mengen alguns menjars especials com la “coca bamba”, els torrons de gat o de gos, fets amb el modest cacau, i en les cançons recollides a Xàtiva pel diccionari Alcover-Moll està tot expressat:

“Les CATALINETES/roden pel molí,/ una coca bamba/ i un trago de ví”, o la variant,

“Les Catalinetes,/ juguen a boletes/els Catalinots/ juguen a bolots”.

“Tú, Catalineta,/ tú, que vas i vens/, dis-li a ta mare,/ que vinga correguents”.

 

Agustí Ventura i Conejero, cronista oficial de Xàtiva.Novembre 2013

 

Santa Catalina a Cinctorres. Josep Manuel Guardiola

Santa Catalina era una xica o una verge o una mare de déu – en aquell temps aquestos matisos ni els entenia ni em preocupaven-  que sempre duia en la mà tres coses: una palmeta curta, una torre de castell no massa gran i una roda plena de fulles de punyal. Molts anys després, quan ja no estava sota el seu empar, vaig entendre el significat de cada cosa. Però mentre vaig ser un xiquet   de Donya “Carmen” i pujava allí les vesprades de Maig a cantar el mes de Maria, em passava el temps intentant trobar un sentit a cada element. L’únic que em feia el pes era la roda. Vaig concloure que eren ganivets per enclavar-se en el gel i poder rodar els dies de l’hivern, nevara o no.

La  Santa Catalina de la fornícula de l’escola de les xiques grans era més bé baixeta i potser no tan gran com les xiques de l’escola. Tenia un ram de flors de roba davant, als peus, i estava tancada rere una porta de vidre.

Santa Catalina era la patrona de totes les costures de xiques, de les més grans, de les mitjanes i de les menudes, que eren les que anàven amb Donya “Carmen” i dels xiquets que també anàvem amb ella. Dels xics mitjans i grans, no ho era. Era Sant Nicolau.

La festivitat de la santa se celebrava el vint-i-cinc de novembre i era el dia en què estrenàvem qui en tenia que. Molts dies abans s’amanien tots els guions i banderes que s’havien de treure per a la processó. Es veu que en l’església del poble hi havia una falsa plena d’estandarts i banderes per a aquesta ocasió. Tot aquest amaniment era responsabilitat de les xiques més grans.

Ma mare, amb el bon enteniment que tenen les mares, va considerar que era una bona ocasió, el meu primer any de costura, de fer-me cosir un abric. Al poble feia, i fa, fred a l’hivern, a l’estiu, a la primavera i a la tardor, i s’havia de dur, o abric o ciris. Habitualment duiem totes dues coses alhora. Tenint, com tenia ma mare, un germà, el tio Vicent, que traballava de tallador sastre en la prestigiosa casa “Conejos” de València només li va caldre que enviar les mesures i esperar.

I l’abric va arribar a hora. Però, i aquí apareix l’element que m’ha colpit tota una vida, amb l’abric, el tio, amatent i comboiant com era, va afegir-hi una gorra de visera que culminava amb un botó folrat amb la mateixa roba grisa de la prenda.

 

I les fotos han quedat com a testimoni de l’efemèride: un cafarnaüm de banderes i guions i portacintes i, enmig de tots, jo amb un guió de no sé quin sant o santet o santeta o marededéueta, lluint un abric un pam abaix dels genolls i una  gorra com si d’un aprenent de conductor de tramvies es tractara.

No sé quanta gent s’hi fixaria en el meu capell, jo sí i ho recorde vívidament i clara. Gorra i guions. Anys després, no molts, el meu germà, que no sé com botons el van convèncer de què escomençara el ball, anava cobert amb ella.

Mirant la fotografia, no reconec ni el germanet ni la balladora, però la gorra apareix explèndida enmig del retrato i li confegeix al conjunt un aspecte d’esperpent de Goya o de gravat de Sant Antonio de la Florida en un descans de la interpretació de xotis de grup jove d’ducació i descans.

 

Del segon any de celebració ja no em vaig preocupar per la vestimenta, la missa ni la processó. Era costum, després de missa, anar al calvari de fora a esmorzar. Almenys els petits de Donya “Carmen”. Allí, amatents i respectuosos, els oferíem als mestres una mostra d’alló que duiem al saquet de berena. Quina tristor em remou aquesta imatge. La duc encara enganxada en la memòria al costat  de les mosques fossilitzades i els pedassos de pana negra en els pantalons d’anar a l’escola.

Sempre he cregut que fou un bon intent errat de ma mare perquè no me se n’anara l’enteniment d’una fredorada.  He arribat a vell amb ben poc de “retentivo”-com li deia ella- però no tinc consciència d’haver-lo perdut en una baixada de temperatura. Sempre  m’he sentit un pèl responsable per aquest meu cap ple de pardalets que amb tant d’amor curava ma mare

 

 

Sobre Santa Caterina també podeu consultar Gabriel Bibiloni

 

 

I ja ho sabeu. Si teniu fotos de la festa escolar, amb xiquets, minyons, nens o nins, trameteu-les a jbsensegel@gmail.com