Ja fa més de dues setmanes que estic en la província de Chigubo, una zona a més de 9 hores d’una carretera més o menys esfaltada, a la mateixa distància d’un centre de salut on tinguen un mínim equipament … com per exemple aigua corrent o altres instruments més sofisticats (com vos explicaré desprès)!!!
El sol ha eixit just a les 6 del matí. Però des de gairebé les 4 del matí la fresca de la matinada es trencada pels diàlegs dels galls i el so sec dels morters de pilar de les dones que comencen la seua jornada quan la nit es encara fosca.
Elisa surt a eixa hora en bicicleta, carregada amb dos bidons de 20 litres buits per omplir-los d’aigua a la represa del poble on encara queda molta de la pluja del gener i febrer passat. Tenim sort aquest any. Algunes vegades, en aquesta època de l’any ja hem d’anar a buscar l’aigua a Chipimbe o fins i tot a Zinhane, un poble que esta a 24 km de distància. Per sort jo ara tinc la bicicleta. Quan no tenia la bicicleta em passava tot el dia caminat per buscar l’aigua. L’anada encara es feia ràpid, però a la tornada, carregada amb els 20 litres al cap, m’havia d’aparar moltes vegades a descansar abans de poder arribar a casa.
Jo vaig provar fa uns dies de carregar un bidó de 20 litres i ficar-me’l al cap i va ser impossible. Primer, que no tenia força per aixecar jo sola el bidó per sobre dels meus muscles. Pero tot i ajudant-me un amic a ficar-lo a sobre del cap, el pes del bidó era tal que només vaig poder resistir amb el bidó al cap 5 minuts. No em puc ni imaginar portar-ho 1, 2 o 5 hores, com gran part d’aquestes dones ha de fer. Tot i que cal dir que les xiquetes comencen a edats molt tendres a carregar aigua. I en funció de la teua mida has de carregar més o menys aigua. Comencen amb 5 litres per les més xicotetes!
És migdia i Elisa ha sortit de l’església i s’atura a ma casa per prendre un suc. Un suc que, de fet, es un d’aquells sobrets de Tang que es mesclen en aigua i fan una aigua taronja i dolça amb gust de medicina. Fa broma de l’església evangelista i de l’edifici tant bonic que tenen, contrastant amb les barraques de fang que l’envolten. Ho van pagar els d’Amèrica, els blancs evangèlics d’Amèrica, em diu. De fet, va haver un moment, quan primer van arribar a Machaíla, que per omplir l’església només feien que donar coses a la gent, com roba, sabó, …. I clar, nosaltres contents. Anàvem tots vestits iguals amb la roba que ens donàvem. Més tard van construir l’església. Pero hi ha moltes d’esglésies al poble!
Vols que anem a pelar el cacauets i ratllar el coco? Em pregunta. I tant!!! Com ella no té els estris per ratllar el coco hem d’anar a casa la veïna. Creuem el camí i estem al pati de la casa del davant on està asseguda al terra, sobre una estoreta de palma una dona i quatre o cinc xiquets. Demanem permís per passar dintre del seu pati i comença la cerimònia de les salutacions. Els nens es queden alevats mirant-me. Això de ser l’única blanca del poble els fa gràcia. Dos dels nens surten corrents cap a les restes d’una foguera propera. El seu joc es rebossar-se per la cendra i fer-se de color blaquinòs com jo. Contents, quan han acabat vénen al meu costat i es queden alevats mirant-me.
El sol es pon passades les cinc del vespre. El poble-ciutat esta submergit en la foscor a les 6 de la nit. I la llum del meu ordinador crida a un centenar d’insectes que m’acompanyen les dues hores que seguesc treballant. Una mantis xicoteta es passeja pel teclat, unes formigues voladores per la pantalla i al davant un regiment de formigues volen entrar dintre de les cassoles on queda la resta del sopar. Qualsevol mena de repelús als insectes, en aquest poble, es passa en un parell de nits!!!
L’altra nit estava dormint tranquil·lament quan de cop em desperte amb un dolor fort dintre de l’oït. Tenia un bitxo que s’havia clavat a dintre i semblava que no sabia on estava l’eixida i vinga a rascar al meu timpan!! Vaig pegar un bot, la llum i vaig saltar fora de la tenda descalça. Si, descalça on feia unes hores havíem matat un escorpí gran com la meitat de la meua palma. El mal que feia el bitxo que tenia a l’orella superava en molt la por d’un escorpí. Vaig despertar al meu company i amb el seu ajut i una garrafa d’aigua, el dolor es va passar. I espere que el bitxo sortís. El cert és que no el vam veure sortir. Potser encara esta ahi dintre. El metge esta a 9 hores de camí i el parell d’infermers que hi ha a 24 km m’han dit que no tenen res per escultar l’orella. Que he d’anar a 9 hores d’ací! Estos últims dies estic dormint amb taps a les orelles. No tinc ganes de tindre altres visitants inesperats.
Sort Maite, molt d'ànim i força per superar els "incidents" i gràcies per aquesta crònica tan interessant. Un beset ben fort des d'Almassora!
Preciós testimoni. I mentrestant nosaltres no fem l'esforç de tancar les aixetes!
Valuós testimoni. I mentrestant nosaltres rentant-nos les mans amb l'aixeta oberta! Quin món, aquest.