BANDERA BLANCA

Dictat de la natura (16). Ja fa temps que natura no deixa de dictar-nos ensenyaments diversos sobre el seu comportament secular. També la mar ens ho diu i repeteix, però, ja se sap, l’home és l’únic animal que topa dues vegades amb la mateixa pedra… i alguns, desenes de voltes.

 

 

Durant anys, aquelles plantetes que, adaptades al medi, a la salabror i la sorra, intentaven viure a la nostra platja, eren tractades amb herbicides per allò de ‘netejar’ i ‘deixar-ho bonico‘.

 

 

Dues o tres vegades a l’any, la mar i el vent arromanguen la platja i omplen aquesta carretera, coneguda com el Muro, que ara, sense sufocar-nos, diem Passeig Marítim.

 

 

Potser si no haguessen sulfatat les plantes, el seu paper de subjecció de l’arena haguera amainat l’efecte erosiu.

 

 

I sembla que, darrerament, ho hagen entés i ja no topen amb la mateixa pedra (no, no és la de la foto!)

 

 

Pot ser, fins i tot, que troben que hi ha una varietat d’espècies digna de ser vista.

 

 

I se n’adonen que són part de la costa, de la platja.

 

Humils, estellesianament, s’arrelen a l’arena i l’embelleixen.

 

 

Encara hi trobareu alguna espècie més pròpia de l’horta que també s’estima l’arena.

 

 

I són tan honrades que, lluny de la mar, tampoc destorben el banyista ni el pescador.

 

 

Hi podeu pegar un tomb, o dues voltes, o una passejada.

 

 

Hi trobareu l’eterna bellesa de la mar ornada de rosa, grocs i morats. No lluny d’ací, a Castelló, es gasten diners per mantindre el que ací ens regala Natura.

 

 

Ens resta, però, un problema. Quan tornem l’arena del ‘Passeig Marítim’ a la platja ho fem d’aquesta manera que ens mostra la foto. Podíem pensar que es tracta d’un reclam per fer veure que Almassora té mar i muntanya. El llevant, el gregal i el garbí no deixen d’esclatar a riure cada vegada que va una pala i ho deixa en muntonets veïns del muret. Al primer dia que bufen ho tornen a deixar a la carretera, sense necessitat que hi haja cap maror. I ja portem uns quants anys. Comence a sospitar que els responsables no vénen a veure la feina feta, o desfeta.

 

També les cases de primera línia reben el bes del vent.

A les platges del recent censurat País Valencià onejaran aquest estiu 105 banderes blaves. Humilment demanaríem una blanca per al nostre Pla de la Torre, sembrat d’arena. Ens rendim! Pensàvem que amb una dotzena de vegades que passara seria suficient per no deixar l’arena vora el muret.

No sabem si és qüestió de temps o rellotge.

 

Una lectora ens diu si ho hem enviat a la premsa, i tot buscant trobem que fa dos anys, el 26 de maig de 2011, ja ho dèiem a ALMASSORA TE VEU. Casualitat que aparega justet dos anys després.

 

MAR I MUNTANYA

El 21-M era dia de reflexió i cadascú es fa la seua. Mirar la mar invita, molt sovint, a la meditació. A Almassora només calia observar la platja, serrada per una muntanyeta d’arena, per pensar-hi.

Resulta que ací, a vora mar, ja fa uns anys que van abocar milers de camions d’arena, aquella que hauria d’arribar de manera natural però que es queda al nord del port de Castelló. Passa que el llevantet, el gregal i el garbí s’entesten a escampar els muntons de sorra que una pala, reiteradament, arrenglera damunt el muret. L’enteniment i l’observació de la natura demanaria que l’arena que el ventet aboca a la carretera tornara a la platja, lluny del Muro, sense ser exposada al vent en forma de temptadora muntanyeta. El fet, però, és que  enguany hem contemplat atònits com s’ha repetit l’acció dos o tres vegades. L’arena que el vent llençava sobre el Muro, després d’una o dues setmanes compartint l’asfalt, era replegada per una pala i abocada al marge mateix perquè el vent, cabota com és, repetira l’acció.  Potser es tracte d’una proposta per fer d’Almassora una platja efímera de mar i muntanya o una antiga estratagema per reduir l’atur.

A Castelló, prop de l’antiga Casa de Banys, es van gastar un grapat de diners tractant de reproduir una platja natural, d’aquella amb petites dunes i plantes adients. A la platja d’Almassora, poble veí encara que no ho semble, neixen un seguit de precioses espècies florals que són sulfatades amb herbicida per l’administració local. Diuen que ‘fa lleig tanta brossa…’ Aquestes plantetes solen ser les que subjecten l’arena i n’impediexen el desplaçament sobtat, però els nostres polítics i els ‘palítics’ van a la seua.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, tret dels americans que ho fan tres i quatre vegades. Si hi pensem veurem que aquells ianquis són fàcilment superats pels nostres polítics i els seus ‘palítics’.