Com cada curs, l’alumnat de 2n de batxilllerat ha voltat racons de València relacionats amb lectures contemporànies. Enguany, com que era dijous també hem vist el Tribunal de les Aigües. I encara hem pogut reblar el recorregut amb la visita a l’exposició que sobre Vicent Andrés Estellés se celebra al Museu del Carme, una altra joieta del Cap i Casal.
Després d’esmorzar l’alumnat va escoltar textos, cartes i explicacions sobre la Guerra Incivil del 36 i les conseqüències quotidianes.
En acabar les diverses lectures vam assistir a la projecció de moltes imatges d’aquells anys.
Vora el penell d’Alfaro, al costat mateix de la llibreria 3 i 4, damunt l’antiga murada de la València àrab, vam sentir un seguit d’aforismes de Joan Fuster, de ben segur un dels pensadors i assagistes més corrosius dels segle XX. Potser si es digués John Carpenter… Óndia! Acabe de comprovar que m’ha desaparegut de la prestatgeria el ‘Diccionari per a Ociosos‘. Aprofite l’avinentesa per fer-ho saber i si hi ha qualque amic o amiga que el reté entre els seus llibres m’ho faça saber.
“De la discussió naix la llum”, diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.
Doneu a un error una formulació axiomàtica, i acabarà per semblar-vos una veritat.
Si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius.
Joan Fuster a Judicis Finals
I d’un judici a un altre, aquest celebrat cada dijous a la Porta dels Apòstols de la catedral de València. Vam aprofitar per encetar la volta amb l’audiència setmanal del Tribunal de les Aigües. El nostre company Josep Miquel Ribés, que va poder oblidar per unes hores les mines a cel obert i el fracking, va filmar l’esdeveniment secular. Podeu mirar de trobar-lo entre la multitud de càmeres que capten el moment i tractar d’explicar, a Comentaris, on es troba.
I a la plaça del Miracle del Mocadoret, Pepa i Vicent ens llegiren uns fragments poètics d’un altre gran del segle XX, Miquel Martí i Pol.
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible s
ensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
També en la mateixa plaça hi ha una casa on va viure el poeta cubà, José Martí, del qual tots coneixem alguns versos que s’inclouen en la següent cançó… GUANTANAMERA
Heus ací el retaule que explica el Miracle del Mocadoret, d’aquell dominic Vicent Ferrer
La Plaça Redona, després d’una discutida reforma
Fa uns anys, amb l’alumnat d’audiovisuals, hi vam jugar al contrallum i el moviment.
Irrepetibles, aquelles casetes amb randes i fils…
Encara hi és, però, l’afició al brodat i el comentari.
A la valenciana plaça Redona, ara reformada, vam escoltar un fragment de la barceloninaPlaça del Diamant.
…i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… ¿abandonament? Em van tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta i vaig sentir que obrien un balcó. ¿Que no es troba bé? I s’acostava una vella i el vell i la vella es va quedar plantats al meu davant i en el balcó hi havia una ombra blanca, Ja m’ha passat, vaig dir.
“La plaça del Diamant“
capítol XLIX, pàgina 219
Mercè Rodoreda, 1962
El cicle menstrual, conte pertanyent al llibreEl perquè de tot plegat, fou la lectura triada de l’autor Quim Monzó. Amablement, vist el soroll del carrer, ens deixaren ocupar el pati d’una casa senyorial. Gràcies!
A la plaça del Carme s’esdevingué la lectura d’una escena de l’obra Abú Magrib de l’autor teatral Manuel Molins.
Al claustre gòtic del convent del Carme escoltàrem Vicent Andrés Estellés, a qui Imatgies ja va dedicar una entrada farcida de pebreres.
I Colometa, que no havia volat per la plaça Redona feta Diamant, aparegué al claustre del convent per escoltar…
… Els amants
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les “Rimas” de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
I dins, una magnífica exposició del poeta de Burjassot.
Quina excursió més enriquidora! La pròxima vegada que n'organitzeu una, feu-m'ho saber.
la veu de ovidi i la guitarra de toti soler ,sempre en el record,,,magistrals i jesus bernat ,,,,,un crack
Jo vull anar!
Carmen G.