Maite Guardiola va ser alumna nostra entre els cursos 89-90 i 92-93. És enginyera geòloga especialtzada en hidrologia, tota una experta sobre l’aigua. Ha treballat per a la UNESCO i en diverses ONG. Actualment es troba per terres de l’Àfrica Meridional. D’aquestes fotografies tan estremidores, millor ens en parla ella.
“Divendres, vaig tindre una oportunitat que es podria considerar el ‘xicotet somni d’un hidròleg‘. De fet, un somni-malson també. Us fique en context. La setmana passada va estar plovent moltíssim per tota la conca del riu Limpopo (Sudáfrica, Botswana, Zimbabwe i també en el mateix Moçambic). Tanta aigua que varen haver d’obrir les comportes d’una presa situada en Zimbabwe, 800-1000 km aigües amunt de les zones inundables de Moçambic. Una inundació anunciada. Teníem 3-4 dies per esperar l’onada d’aigua que es pensava podria replicar les inundacions que van tindre lloc en l’any 2000. (podeu mirar per internet… malauradament van ser molt famoses).
Van ser uns dies intensos de telefonades, emails, reunions … per intentar tindre una situació més clara del que passava. Intentant monitorar una onada d’aigua en un país on pràcticament no hi ha estacions de mesura d’aigua sobre el riu, i si hi ha, no funcionen, o és gairebé impossible saber qui coneix eixa informació.
L’onada ja havia pràcticament arribat a la desembocadura del riu, hi havia un parell de ciutats grans que tenien més d’un metre i mig d’aigua. Una trucada d’Unicef, i 30 minuts més tard estic de camí a l’aeroport per fer un reconeixement aeri de l’impacte de l’onada en la part baixa de Moçambic (en la zona de Chokwe, Xai Xai i Chibuto).
En l’helicopter erem 4 persones, el pilot i el mecànic. Al voltant nostre tot era aigua. Vam remuntar el riu des de la seua boca, on, segons el que em semblava l’onada no feia massa temps que havia arribat i era ara que començava inundar els aiguamolls finals del riu. Aigües amunt, el que era un riu d’un parell de centenars de metres era, ara, una extensió de kilòmetres, on era difícil veure on realment estava el curs del riu. Sort que en el país tenen una organització que ha estat preparant a la gent per un escenari semblant, i que era una inundació ‘anunciada’, totes les cases, casetes (cabanyetes de palla) que sobrevolàvem estaven desertes de gent… però aquí i allà veiem algunes vaques que estaven nadant o en una xicoteta illa envoltada d’aigua.
En els pobles on hi havia cases de formigó amb teulats plans, molta gent havia decidit pujar les seues pertinences a la teulada i quedar-se allà dalt. Hi havia gent que portava ja 3 dies sense poder baixa, sense tindre accés a … vos podeu imaginar. En les gairebé tres hores que vàrem estar sobrevolant la zona afectada, mirant on s’havia reunit la gent, comptabilitzant-la i mirant l’evolució d’aquesta onada d’aigua jo tenia el cor en un puny. No hagués sigut molt professional de ficar-me a plorar, però realment la situació no era per menys. Per sort, des de l’helicòpter vam poder ajudar a unes quantes persones. La imatge més impactant del dia va ser un grup de dos dones-xiquetes, amb un parell de bebès enganxats a l’esquena i un xiquet de potser 2 anyets que estaven enganxades entre un abret i la seua caseta de palla i totes completament envoltades per centenars de metres de la forta corrent de l’aigua. L’aigua ja arribava a gairebé la teulada de la caseta… Només imaginar el que aquestes dos xiques podien estar pensant en eixos moments!!!
L’helicòpter dels militars nacionals va vindre a treure-les d’allà… però el pitjor encara esta per vindre. Amb el còlera endèmic en el país i la devastació de camps de cultiu i dels animals de la gent… ara, esperem que no ploga més o que no hi haja cap cicló (estem a l’època de pluges)…” Maite Guardiola Claramonte.
MERAVELLOS ESTE ARTICLE!
Colpidores les imatges i també el relat dels fets. Vos enviem forces ara per a encarar ara les conseqüències de les inundacions