No fa massa parlàvem sobre l’incompliment de la constitució d’aquells que la branden com la bíblia d’aquesta democràcia. I ve al cas tornar sobre el tema en haver sentit la frase d’un ministre poc educat i de cognom sense espanyolitzar. Pretén l’home preclar, que comprén quatre lletres seguides del teclat, espanyolitzar els xiquets catalans. Hem de suposar, doncs, que el ministre no els té per espanyols i, per tant, dóna raons per justificar-ne la seua independència. Clar, perquè si entenguérem aquesta Espanya com a plural, rica i diversa, en la qual conviuen pobles i cultures agermanades, espanyolitzar voldria dir: sumar les diverses cultures peninsulars, catalanitzar una mica els madrilenys, euskalitzar en petites dosis els valencians o galleguitzar un poquet els extremenys (recordeu, com exemple, la possibilitat d’estudiar les llengües de l’estat per totes les escoles d’idiomes estatals). Potser així aconseguiren espanyolitzar els ciutadans d’aquest estat de vora tres-cents anys, i no tres mil que li atorgava una esperançada política de Madrid. Resulta, però, que el procés d’evangelització espanyola només consisteix a castellanitzar aquells pobles que, pobrets, no tenim el castellà com a llengua mare. Queda clar, doncs, que espanyolitzar no hauria de ser només castellanitzar, dèria que en base a una Espanya centralista, allunyada de la germanor i de la suma de cultures, lluny de qualsevol federalisme integrador i de reconèixer la pluralitat, s’entossudeix a centralitzar tot allò que put a diferent. No ha d’estranyar ningú, per tant, que alguns perifèrics tinguem una mica de por al mot espanyolitzar, més quan a casa nostra, els nostres polítics no deixen de castellanitzar allò que, tot respectant el nostre estatut, hauria de retolar-se en valencià, com, per exemple, els nostres noms de lloc. Una mostra ben recent: el govern valencià, no un ministeri estatal sinó la valenciana Generalitat, ens castellanitza el barranc de Fraga i el fa Barranco de Fraga. No sé en qui estarien pensant.
Jesús Bernat, mestre
Publicat a El Temps, 6-11-2012
Vegeu el llibre "La persecució política de la llengua catalana" de Francesc Ferrer i Gironès, edicions 62, primera edició 1985. Allí s'explica en tot detall l'acció dels estats francés i espanyol contra la nostra llengua,des de 1659 fins el 1985. Des de 1985 fins avui la cosa ha seguit igual.