Aquest matí de dissabte no hem deixat d’escolumbrar, dalt del mas de Roc, el collet, aquell perfil de la serra, el canvi de l’aiguavessant per on s’anuncia el desig, el desig de veure crèixer al matí un núvol de cotó i que s’ennegresca a migdia per descarregar a la vesprada; tanta és la set de l’arbreda.
Avui el núvol manifesta un… voler i, a més, l’Enric Agut, el de Catalunya Ràdio, ho va dir, i les televisions portaven un llamp lligat al núvol i al sol, una mica de tot. Potser sí, avui sí. Fa massa temps que esperem la pluja i, encara que haja estat amb el mòbil, no ens hem estat de lligar el núvol.
A més, aquesta vegada ho anuncien, amb el seus cants sobtats, les aus de mar. El meu amic, gàllec i escèptic, diu que ja fa vint dies que canten… i res. Caldria lligar al sant, perquè de romeries…
Un veí de Benafigos ens fa saber que hi ha unes avionetes que desfan els núvols i per això no plou.
Au de mar, aquest nom tan poètic bateja per ací els abellerols, Merops apiaster, potser pel pit blau que llueixen. No disposàvem de cap foto de l’au de mar i hem trobat aquesta preciositat a la xarxa. Roger Pujol, molt amablement, ens ha deixat penjar-la al bloc.
No sé si els abellerols assenyalen aigua amb els seus cants. Fa uns anys Serrat cantava una cosa semblant dels falziots i acabava dient:
I tant li fa, o li fa tant
que quan els falziots se’n van
el cel es queda plorant
Esperem, doncs, el plor llarg, sentit i, si pot ser, amb mesura, d’aquest cel que desfan les avionetes.
I en aquestes contrades, a cavall de l'Alcalatén i el Maestrat, s'anomena "pardal plovedor" justament per això, perquè anuncia l'aigua del cel.
Més exactament son els AVIONS amb majúscules i plural els que "fan" nuvols artificials i "desfan" els nuvols naturals (només cal obrir els ulls i mirar el cel, o en la foto el de baix, el de cotó de tota la vida i el de dalt, eixa boireta, les restes d'eixes ratlles que deixen al passar).
I els pobres pardals no entenen el que passa.
I els pobres humans no ens enterem de res.
Sempre ens quedarà l'esperança…