FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Summer of ’42 ANY: 1971 PAÍS: Estats Units
DIRECCIÓ: Robert Mulligan GUIÓ: Herman Raucher
MÚSICA: Michel Legrand FOTOGRAFIA: Robert Surtees
REPARTIMENTENT: Jennifer O’Neil, Gary Grimes, Jerry Houser, OLiver Conant
PRODUCCIÓ: Richard A. Roth GÈNERE: Drama. Adolescència i sexualitat.
PREMIS: Oscar a la millor banda sonora; BAFTA a la millor música; Conquilla d’OR al Festival de Sant Sebastià
D’aquell estiu del 42 han passat 70 anys. Moltes formes, actituds i modes, sorprenen l’adolescent d’avui, potser per aquella ingenuïtat, per la recerca del coneixement sexual a través de llibres prohibits, pel desconeixement total de l’altre sexe, per… Hi ha, però, coses que no canvien, uns universals més lligats al sentiment, a l’enamorament, al silenci… El film, a pesar d’un abús marcat del zoom, té un ritme pausat en la narració que deixa temps a l’espectador per sentir-se com aquell adolescent. Aquesta lentitud, però, segueix desagradant a la majoria d’alumnat. A vore què diuen!
La banda sonora és una de les perles del film.
La història se situa en una illa dels Estats Units durant l’estiu del 42, any en el qual es desenvolupa la Segona Guerra Mundial. El personatge principal s’anomena Hermie i aquest s’enamora d’una xica (Dorothy) que és major que ell i està casada amb un militar que ha d’anar a la guerra. El tema principal que tracta la pel·lícula és la recerca de la sexualitat en l’adolescència, encara que també tracta temes com l’amor i l’amistat. Mentre els amics de Hermie es dediquen a jugar i a estar amb xiques de la seua edat, ell s’enamora de Dorothy i busca qualsevol excusa per estar amb ella, li ajuda amb la compra, a guardar caixes… Fins aquest moment eren amics però una carta ho va canviar tot. Dorothy rep una carta en la qual s’explica que el seu marit ha mort a la guerra i la història acabarà amb la pèrdua de la virginitat de Hermie. Potser als joves d’avui en dia aquesta pel·lícula ens semble llunyana i troben una gran distància amb la situació que vivim ara. Però els adolescent d’aleshores i els d’ara són molt pareguts i tenen les mateixes curiositats i preocupacions. I tots arriben al punt d’Hermie en el que es perd la innocència i es descobreix un món nou. Pel que fa a la part més tècnica hi ha un excés de zoom i també d’enfocar i desenfocar, aquesta seria la part més negativa del film. I des del meu punt de vista l’última escena és la millor, m’agrada la delicadesa que té el director en haver-la enregistrat. Ara seria quasi impossible trobar una pel·lícula on es fera una escena d’aquest tipus amb tanta tendresa i únicament amb el soroll de la mar i les cortines. Tamara Gómez
Aquest film no m’agrada massa perquè, com he comentat en classe, la lentitud no és una característica que m’agrade molt dels films. Tal vegada perquè estem tan acostumats als films ràpids en que tot ocorre en instants i en els que la música també acompanya eixos moments, que aquest film m’ha resultat estrany, encara que hi ha films, com Hierro 3, en què les escenes també són molt lentes, però en canvi no sabria dir el perquè però no em va resultar tan avorrida ni tan lenta; tal vegada fóra perquè és més actual, no com aquesta de l’any 1971. Encara que en aquest film la música està molt bé i acompanya moltes escenes.
Puc dir que el que mes m’ha agradat és eixe sentiment que naix del primer amor, la primera il·lusió i els sentiments nous que naixen. Això es reflecteix molt bé ja que Hernie s’enamora per primera vegada, i això sí, d’una persona major que ell. Ara, se’ns fa estrany que això passe perquè el normal es que estiguen amb dones més xicotetes que ells, però això fa que pensar en que en eixa època tot podia ser diferent i inclòs els nois tenien les primeres relacions amb dones major que ells. També podem reflexionar sobre el la curiositat que es tenia en aquells temps per descobrir el sexe en els adolescents encara que aquestos no tant adolescents perquè ja eren prou grandets, a dia de hui això no ocorre hi ha molts xiquets que això ho veuen des de xicotets de manera natural i que no hi ha problemes per parlar i gràcies a les noves tecnologies i als avanços que hi ha hagut en el temps com l’època de després de la censura, fan que actualment siga normal i que ni siga una cosa que la busquem en llibres ja que inclús es dóna a l’escola.
L’escena que més m’ha agradat és la final, ja que descobreix un Hernie nou, un pas de xiquet a adult, de la pèrdua de innocència per descobrir una nova cosa i sentiments mai viscuts que faran que el film acabe amb una escena preciosa en la platja i una música genial, per a mi la millor escena del film contant la del dormitori de Dorothy en la qual l’obscuritat, la lluna i la mar descriuen una escena preciosa que recobreix l’escena per parts d’alegria, però d’altres d’emoció i d’inseguretat sense saber el que passa.
Quant a les escenes i a la seva composició també crec que hi ha massa zoom i això fa que per moments l’escena siga massa excessiva; això no m’hagradat gens ja que a vegades li llevava bellesa a l’escena perquè l’enfocaven de massa prop al protagonista. Per ultim vull dir que m’ha resultat molt graciós quan la veu dels personatges canvia en escenes un poc més fortetes, però mes fortetes es que es veja una cuixa o es parle obertament del sexe, pense que en eixos moments al millor el film no haurà tingut massa sentit si tallen eixes escenes, però bé és curiós i em crida l’atenció perquè no veig el mal que pot fer ensenyar una cama… bé això es tot. La veritat es que recomane el film a la gent que li agrade la nostàlgia i que vulga recordar sentiments passats de quan era jove i que tal vegada aquest film li ho faça reviure. Beatriz Hidalgo
Aquest film tracta principalment el tema de la sexualitat i l’amor en èpoques d’adolescència. Potser hui en dia no ho faríem d’aquelles maneres que ho fan a Summer of 42 però si és un tema que preocupa a molts adolescents. Hermie s’enamora d’una xica major que ell i mai pensaria que una carta canviaria la seua relació amb Dorothy. Ell tractava d’estar amb ella sempre que tenia temps i cap a ella sentia alguna cosa més que només amistat. Mai s’imaginaria que una nit succeiria allò que tant desitjava, però després d’allò preferí no contar-ho a ningú. Els seus amics preferien tindre més d’una noia i jugar a altres “jocs”, com presumir de amb qui han estat un dia o un altre. Dorothy era especial, no era una més. Ella li va ajudar a donar el pas d’adolescent a home. Encara que mai més la va tornar a vore, sempre la tindria en el seu pensament i el seu record. Laura Montalban
Aquesta pel·lícula narra la seua història en una illa apartada i perduda dels Estats Units. Els protagonistes són tres amics adolescents que es poden comparar als de hui en dia; feliços, despreocupats, pendents de les noies de la seua edat i interessats per tindre un coneixement bàsic de sexualitat. L’única cosa que canvia és el métode de com aconsegueixen la informació. Mentre que ara un xiquet ha vist de tot en la televisió, abans havien de buscar-se la vida preguntant o llegint algun llibre “prohibit”. El protagonista s’enamora perdudament d’una xica major que ell. Aquesta està casada però el seu home se’n va a la Segona Guerra Mundial. Des d’eixe moment ell busca qualsevol excusa per poder apropar-se a ella. Poc a poc aconsegueix fer amistat amb ella, fins que ell llig una carta on diuen que el marit d’ella ha mort en la guerra. Ací comença la millor escena del film. Ella està tan destrossada que ell soles vol consolar-la. Ballen abraçats i comparteixen el dolor conjuntament i se’n van al llit. No perquè ella tingués desig sexual, si no per a reconduir el dolor d’alguna manera. Aquesta escena és totalment en silenci i només s’escolta la brisa marina. Al dia següent, ella se’n torna a la ciutat i possiblement mai es tornen a vore, però ell ja ha fet el pas de xiquet despreocupat a home. A pesar de l’abús del zoom i de les predominants escenes lentes, també té un poc d’humor i resulta ser una pel·licula que t’obre els ulls sobre les diferències i similituds entre aquells anys i aquestos. Jesús Albiol
A l’estiu del 42, clarament, el més destacat és el profund amor que pateix Hermie, el jove protagonista de la història, d’uns 16 anys aproximadament, cap a una noia d’edat més avançada que la d’ell, Dorothy. Encara que al principi aquest amor és realment impossible tant per Hermie com per als seus dos millors amics, poc a poc el jove es va guanyant la confiança del seu gran amor i finalment, a través de diversos actes, començant amb la indispensable ajuda que Hermie li ofereix a Doroty. Finalment, deguda a la tràgica notícia que rep Doroty,sobre la mort de la seva parella, que es trobava a la guerra, aquesta decideix recolzar-se en el seu nou company d’amistat i acaben mantenint relacions sexuals, encara amb els grans dubtes que Hermie té sobre la sexualitat. Cristian Sánchez
Summer of ’42 és un film que té coma tema principal la sexualitat en l’adolescència. Hermie, el personatge principal de la pel·lícula, s’enamora d’una xica major que ell, Dorothy. Aquesta està casada, però el seu marit ha d’anar a la Segona Guerra Mundial. Hermie aprofita aquesta situació per a apropar-se a ella. Li ajuda a portar la compra a casa, a guardar unes caixes, pren café amb ella encara que no li agrada, etc… Per a ell era suficient amb estar al seu costat. Mentrestant ell i els seus amics troben un llibre on parla de la sexualitat. Se’l miren bé i intentaran utilitzar els trucs que a aquest llibre apareixen. Hui en dia, tots el joves que tenen curiositats sobre aquest tema no ho mirarien en un llibre, ja que amb l’internet podem cercar qualsevol cosa a l’instant.
Un día inesperat, Dorothy rep una carta en la que li comuniquen que el seu marit ha mort. Ací es quan Hermie s’apropa més a ella i acaba perdent la virginitat. Per a ell ha sigut molt especial, però encara així no contarà res als seus amics. Si haguérem de comentar algun aspecte negatiu del metratge, seria sens dubte l’excés d’enfocar i desenfocar i també el zoom. Per últim, la darrera escena potser siga la millor, quan Hermie llig la carta on Dorothy es despedia d’ell dient-li que mai l’oblidaria. Pablo Berbel
