Potser siga aquest fruit el més tardoral, tal i com ens deia el poeta noucentista. Veritat és que, cada curs, l’encetem amb l’arbret ben carregat de regals daurats. Si cercàrem les imatges i les comparacions que ens serveix la cultura popular, no quedem gaire ben parats. Dir d’algú que és un codony no és cap amoreta. Guardat, però, dins l’armari o en aquell calaix ens ompli de bons aromes la roba. I què dir del dolç codonyat!
Beatriz Hidalgo i Víctor Blanch ens en fan una mostra.
ELS CODONYS TARDORALS
(…)
Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
Josep Carner
