EL LECTOR’, TRADUÏT I TRAÏT
‘
La pel.lícula de Daldry, basada en la novel.la de Bernard Schlink, no deixarà d’omplir ratlles les properes setmanes. Les estatuetes de Hollywood i el fet que Kate Winslet també siga la protagonista d’una altra estrena, Revolutionary road, farciran de comentaris algunes revistes de cine i moltes del cor.
L’aspecte, però, que em porta a escriure aquestes ratlles és el reiterat menyspreu de molts films per la lletra impresa. En The reader, allò que en diuen ‘ambientació’: l’adaptació de l’espai, els elements gastronòmics, la vestimenta, els objectes.. són curosament destriats perquè l’espectador es trobe al 1955, o després al 75 o més tard al 95. Els cotxes s’adapten a cada època, les matrícules ens mostren Deutschland com les creïlles kartoffelianes de l’àpat familiar; fins i tot les cintes Basf de color taronja ens porten el record dels setantes. Ara bé, la llengua, tal vegada l’element que millor defineix una comunitat, és ‘inconscientment’ bandejada, sembla que no ‘ambienta’ bé. I no em referesc a la llengua parlada –la producció és americana- ni a qüestions de doblatge – comente la versió original- sinó a la llengua escrita que, altrament, és un dels arguments del film: l’analfabetisme.
Hanna no sap llegir ni escriure i escolta, embadocada, breus fragments en llatí i en grec. Quan demana que el jove Michael li llegesca en alemany, l’estudiant amorós la complaurà amb textos escrits amb la llengua de Shakespeare i, més tard, serà ella qui repasse la cal.ligrafia d’aprenent amb exquisit anglès. Peace and War presidirà la prestatgeria de la cel.la i només una carta-menú, que Hanna fa com si llegira, tindrà la llengua de Goethe. Fins i tot el nom del jove protagonista, Michael, és pronunciat a l’anglesa.
Fa uns anys, Quills, una altra pel.lícula també made in USA, que, casualment coprotagonitzà la Winslet, oferia els mateixos tics. Quills ens parlava dels darrers temps de Sade, confinat en una mena de psiquiàtric de la França post-revolucionària. Sembla, però, que el fet que fóra un escriptor francés o que l’acció es desenvolupara al país gal no comptava a l’hora de veure la lletra impresa. Qualsevol espectador se’n podia anar convençut que el marqués, esperonat per la seua bogeria, escrivia les seues novel.les eròtiques en anglés. També la sang o els propis excrements tenien propietats de torcimany i convertien parets i vestimenta pròpia en testaments murals de la llengua d’Obama.
Igualment, en aquesta ocasió l’espectador pot deduir que la llengua escrita dels alemanys és l’anglés, tota una lliçó de cultura.
En resum, un altre film ‘oscaritzable’. Tot i això, em segueix preocupant la plena assumpció de la superioritat anglòfona en mostrar aquest menyspreu de manera ‘inconscient’, que vol dir assolida com a natural. Traduir i trair.
Jesús Bernat Agut febrer-2009
