Ens vam conèixer el segle passat, el mil·leni passat… Potser cap al 94, quan Enric trescava per aquells paratges per a, uns anys després, enllestir el Mapa i guia excursionista de Penyagolosa (1999), i jo navegava amb masovers del terme de Xous tot recollint noms de lloc. “Secretament” ens vam passar informació. El mateix any, Enric, amb la seua afició-devoció per la bicicleta, havia publicat A colp de pedal, els 31 millors itineraris pel País Valencià. L’any de la publicació del Mapa i Guia, va aparèixer també Penyagolosa: paisatges del sostre d’un país i sis anys després Al voltant de Penyagolosa. Les descripcions que hi trobem, amb meravelloses imatges i fragments poètics, ens mostren els coneixements i la passió d’aquest valencià que té el cor a Penyagolosa i una casa al Carbo. Durant dècades coneix, aprén i estima Penyagolosa; amb les fonts i barrancs, coves i alvencs, morrals i tossals, sendes i camins, corrals i masos, passos i carrerons, arbres i ocells… I la seua gent, carregada de memòria… Aquest coneixement, l’estima apassionada i ‘la força del lloc’ demanaven una gran novel·la: La cucala.
A la portada del llibre d’Onada llegim: “Temps de postguerra. Un estudiant troba en una llibreria de vell, un llibre amb un recull d’històries de Penyagolosa. La lectura de la primera narració el corprén i l’espenta a viure una temporada a la muntanya per esbrinar el solatge de la història i la sospita d’uns crims antics. De la seua mà, enmig de les peripècies de la investigació, descobrim els paratges esplèndids del país que envolta Penyagolosa i la vida dels seus pobladors mentre es recuperen dels estralls de la guerra” .
Molt més, La cucala és molt més. L’espai de l’acció s’enceta a València i, després de passar per una ben dibuixada ciutat de Castelló, puja fins a Vistabella.
A les imatges dels mapes, que podeu ampliar, trobeu els llocs més significatius al voltant del nucli espacial (l’el·lipsi) on passen tantes coses, els masos d’una bona part de llibre… No faré, però, cap espòiler ni revelació d’aquells paratges que no esperàvem trobar-nos i que afegeixen un atractiu més a la novel·la, a la segona part.
Un valor ben destacable de La cucala és l’ambientació d’aquells anys, primeries dels seixanta (no hi veig la postguerra, sí el franquisme), als pobles, encara ben vius, i, sobretot, la informació etnogràfica que, de manera ben distreta, ens aporta el text; ‘fer de comare als masos’, la sega, aparellar el matxo, les neveres, la matança, les carboneres, la romeria de Sant Joan, el bureo al pla de la Creu… i després, l’èxode i les portes tancades. Recordem, però, que es tracta d’una novel·la, no d’un assaig.
El realisme màgic també hi és, a través de les llegendes de Penyagolosa, en boca de diversos personatges, o en la mateixa cucala o cornella que dicta, sovint, els passos de l’estudiant. En certa manera, els botets que fa aquest pardal semblen els de la narració que va de mas en mas. I el llenguatge, ben ric de pastors i masoveres, té el seu dibuix dialectal ben traçat i diferent del del narrador, que no s’està d’afegir algunes explicacions quan convé “Allà li deien guardar al que ell entenia per pasturar i la rabera era el ramat d’ovelles”.
La presència per aquells paratges del botànic Josep Vigo, l’ornitòleg Maluquer, el mateix Joan Fuster o Manuel Calduch, el boticari d’Almassora, ens remeten a la importància més que simbòlica que ha tingut Penyagolosa en la intel·lectualitat del nostre país. Salvat Papasseit passeja també, en trossets de paper, pels racons d’aquest país de masos.
Els personatges no solen tenir un nom propi que no siga aquell lligat al lloc.. la mestra de l’escola del Camp, les velletes del mas de Llac, el masover del Torretero, la fadrina de Gargant, el vell de la cova de les Ermites… L’estudiant…
En un capítol trobem alguna reflexió de fons sobre el camí, un dels temes del llibre: “Això està bé. T’has fet gran. El viatge t’ha fet créixer (…) Qui viatja cap a fora també viatja cap a dins”. Crec que la Cucala és, tot fent un símil cinematogràfic, una mena de walk-senda-movie, perquè l’excursionisme, tan lligat a la vida del nostre fotògraf-escriptor tampoc es justifica amb la meta, el lloc on cal arribar, sinó en el mateix camí que hom fa, un camí d’aprenetatge constant i de festeig amb el paisatge i les experiènciès… Kavafis, Ítaca i tot allò. En un altre fragment ens diu “Tot allò que estava vivint, amb tanta intensitat, s’ho guardaria ben endins per anar pouant-ho quan li calgués” (Potser ens parla de les’Enric i la promesa d’una novel·la?)
Una novel·la que apassionarà els que coneixen l’espai i enamorarà els que el vulguen descobrir. Llegiu-la, fruïu-la, gaudiu-la, disfruteu-la i, sobretot, xaleu amb La cucala.
A la presentació del llibre a Babel (fotografies de Carmina Ribes i Josep Miquel Ribés) Enric Roncero va voler destacar el fet que la Cucala volia ser un homenatge a Penyagolosa i la seua gent, que tant li ha donat. Hi va haver molta gent del món excursionista de Castelló. El diàleg posterior va abocar diverses qüestions sobre la realitat d’aquell món de masovers, sobre la importància més que simbòlica de Penyagolosa i sobre la trama argumental que promet aquesta cucala… Però, això ho podreu esbrinar vosaltres amb la lectura del llibre d’Enric Roncero; La cucala, Onada edicions.
